Contes d’en Bosch 67: Millor callar 1 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Primera part
Tal vegada Eva devia explicar als pares que el tiet Robert li va ficar la mà per dins de les calcetes. Amb tot, no li va fer mal i li va regalar una corda de botar. No obstant això, va advertir desconfiança en la mare, com si s’amoïnés cada volta que ell apareixia per casa. Així mateix, feia com si callara alguna cosa. El pitjor, que fora una miqueta veritat. Ho esbrinaria.
Com en altres ocasions, Eva va jugar amb nines i va mirar dibuixos en la tele rudimentària de casa del tiet. Ell va tornar a rodejar un braç pel darrere i passar-li la palma de la mà per la panxa i la va aturar dins les calcetes. Ella, sense temps ni moviment, s’engolosinava amb les imatges del televisor i no va desviar l’atenció de la pantalla ni va exclamar: ací no, quin mal! La situació va seguir igual fins que de sobte va dir:
-Ara he d’anar-me’n a dinar, si no ma mare s’emprenyarà.
-Està bé, no et distragues jugant pels carrers del poble —va dir ell. En va retirar la mà i va afegir—. Et va agradar la corda de botar que et vaig regalar, veritat que sí?
-Sí, molt —va dir la xiqueta. Se’n va anar corrents.
Sobre el marbre de la taula del menjador la mare ja havia deixat la cassola d’arròs al forn i aüixava les mosques. El pare havia posat un porró de vi i un gerro amb aigua. En acabant, va engegar la ràdio situada sobre el tapet amb brodat i punta de ganxet que cobria una lleixa a tocar del barandat. Com que no tenien televisor, escoltava les notícies de ràdio nacional d’Espanya. Quan la xiqueta va entrar, s’assegué sobre les cames del pare i li va fer un petó. Abans de dinar, es va rentar la boca i les mans a la palangana on el pare havia posat aigua del cànter.
Continuarà…
