De sobte, ens ensenyava un home amb qui ningú no es movia del lloc. Us ho creieu o no, ell no es movia gens del seient, millor, molt millor que estigués allà. Mala sort, si es passejava i no encertaves les preguntes, et podia fotre uns pessics que t’aixecava un tros de terra. Ah, i no et deixes la regla: estripava qualsevol reglament. Em torbava quan la veia venir. A un li costava volar, com un ocell a qui li hagueren tallat les ales o com si, en el mapamundi, un cop enlairat, no hi trobés cap racó bo per aterrar.
Quan no sabia la lliçó fil per randa, li deia que el mestre d’abans els feia reflexionar i buscar altres matisos i altres maneres d’enfocar el tema que havien d’haver estudiat. El nou li replicava, tot ensenyant-li la regla, que s’havia de saber de memòria i prou. I tant que parlava la regla, i tant. Com el dia que el molt cafre va posar mig cos d’en Marcel per sota d’una de les seues cames i l’altre mig a sobre de l’altra, de manera que el nen quedava travat i no es podia moure; es va acarnissar pegant-li al cul amb la regla tot el que li va venir de gana. Ningú li va tirar una mà a Marcel, que va plorar tot el que va poder i no va ensenyar els pares com tenia el cul de roig, no fos que encara li pegaren més. Havíem d’anar amb peus de plom amb eixe malparit. Ningú va fer més malifetes.
