Cinema espanyol estrenat

Tot va començar a finals de novembre quan arriba a les pantalles, encenent una campanya en contra, decididament idiota –basada en unes declaracions del seu director, Fernando Trueba, sobre la seua espanyolitat–, La reina de España, una mena de continuació o seqüela de l’exitosa La niña de tus ojos. Que en el guió, almenys directament, no es trobe el finat mestre Rafael Azcona i, sobretot, que reflectisca un context -l’Espanya de postguerra, la construcció de El valle de los caídos, etc.-,negre com el carbó, fan d’aquesta comèdia un film que no fa riure obertament, un relat un poc desangelat que val la pena veure perquè conté seqüències esplèndides i idees magnifiques i pel seu excel·lent repartiment, incloent un Clive Revill de qui no gaudíem fa molt de temps i de qui mantenim un grat record pel seu inoblidable paper en Modesty Blaise, de Joseph Losey.

La comèdia, precisament, és el gènere més freqüentat per les recents estrenes made in Spain: la discreta però amena No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, de Maria Ripoll, la inútil i vulgar Villaviciosa de al lado, de Nacho G. Velilla i la incompresa i gosada Oh, quina joia, de Ventura Pons, probablement la més implicada dels darrers anys en l’aposta catalana per la independència.

També, el cinema de terror o de misteri ha proposat un parell de títols d’escassa repercussió en taquilla: Anomalous d’Hugo Stuven i La madriguera, de Kurro González. Dos films correctament realitzats, el primer amb una bona interpretació de Lluís Homar, les trames dels quals, més enllà de la seua amenitat, manquen de la força suficient perquè ens creguem llurs inquietants personatges.

I acabe, encara deixant altres interessants títols per a un pròxim article, amb un llargmetratge de tall històric tremendament singular: 1898, los últimos de Filipinas, de Salvador Calvo. Si l’antecedent, un film d’Antonio Román de 1945, és fonamentalment un relat hagiogràfic i reivindicatiu d’una gesta imperialista espanyola, el film de Calvo remet abans a conceptes de resistència i fracàs més propers a aquell Zulú, de Cy Endfield, sense arribar a la desmitificació d’Il deserto deitartari, de Valerio Zurlini. Un gran repartiment -Luis Tosar, Álvaro Cervantes, Eduard Fernández, Javier Gutiérrez, Carlos Hipólito, etc.- i una espectacular posada en escena que reconstrueix un assetjament en unes Filipines que, com Cuba, concloïen un llarg i extens domini imperial espanyol d’un heroisme prou qüestionable.