El diletant, és a dir, aquell qui no assumeix la seua responsabilitat professional, peca d’impostura, donant la sensació, tractant de donar la sensació, que coneix i domina allò del que parla. Personatges públics –al País Valencià, Comunitat Valenciana que en diuen ells, en són un fum- o gent més o menys jove que es dedica a qüestions culturals o cinematogràfiques les quals, evidentment, no formen part de la seua raó de ser. Rita Barberá, abans alcaldessa del cap i casal, i la seva relació amb la Mostra de Cinema o amb les pel·lícules i els autors de la Mediterrània (mai no l’hem vista en una sala de versió original) n’és un exemple perfecte. Però, tenia la justificació del poder, dels vots, i del sou. Més problemàtiques, si cap, són totes aquelles persones que no tenen més justificació que veure el seus comentaris publicats en un diari, en una revista, en una web, en els territoris per a cors solitaris del facebook o el twitter… Van poques vegades al cinema –diuen que és car, com el peix-, i menys encara als festivals de cinema. No coneixen ni han xarrat mai amb personatges fonamentals, ni han vist les seues pel·lícules, ni tan sols coneixen la seua existència. Però fan audiovisuals, programen sales o sessions especials, allarguen el coll com si dominaren els temes en qüestió o s’enganyen impunement amb els noms, dades o contribucions a la producció o al llenguatge. Se’ls ompli la boca –i el coll- d’aparences, d’impostures, de diletantisme… Per si de cas, podeu fer una prova. Demaneu per noms com Sahid Saless, Rosa von Praunheim, Marion Hänsel, Pablo Llorca, Chumilla Carbajosa, Lucrecia Martel, etc. Demaneu quantes vegades han xarrat amb Rafael Azcona, Ettore Scola, Juan José Campanella o Marta Larralde. El test, com el d’un bon metge, us donarà la resposta.
Aquesta és una secció de cinema, però molts dels problemes que hi tractarem tenen una dimensió semblant en quasi tota la resta de les professions. Diuen que la clau rau en el fet que a molts no els agrada el treball que fan. Igual té que parlem de l’empleat d’un supermercat –el paisatge dels barris i dels pobles ha canviat sales de cinema per superfícies comercials d’aliments i perfums- o d’un productor, un distribuïdor, un exhibidor o un crític de cinema. Parle en general, i d’hòmens, perquè en són més, però també val el que dic per a una bona quantitat de dones.
