Abraça el tronc del nesprer, li fa un petó i rep un bany de llum. Amb la mà l’aclareix, massa carregat enguany. En deixa només algunes nespres per branca, potser massa i tot. A acabar, amb unes tisores trau alguna branca malmesa i bordalls: ha d’entrar-hi sol. Com que l’oídium ja ha començat l’atac als brots tendres, els fa uns tractaments.
Torna a abraçar el tronc, ja s’imagina les nespres madures i que en cull. La pell d’un color de lluna naixent de la fruita se m’insinua als llavis. Les lleis de l’univers es concentren en eixa atracció. En pele una, la partisc, li trec els pinyols, n’agafe un trosset. De seguida sadolla els desitjos quan els punts més sensibles es deixen inundar amb la polpa i el suc àcid, sense permetre que se m’escape ni una goteta.
L’endemà, ratxes de música rock, que més aviat semblen un guirigall amb sorolls de tot tipus menys música, sobrepassen les parets i li arriben a ell, que a poc a poc va obrint els ulls. Roman al llit mig despert. Prefereix el cant de les granotes que li arribava del parc i amb el qual es va adormir ahir al vespre. El ritme de la bateria, que li martelleja el cap, no cedeix i la llum que entra per una escletxa de la finestra el fan aixecar. Insuportable. Segur que supera el nivell de decibels permès en àrees urbanes. Fart d’eixe individu, ja que m’empipa a mi i al nesprer. I quan no ell, el seu gos que borda ara i adés. Damunt que se’m va escapolir l’imbecil va fer befa.
Creua el baix, ix al pati interior i fa gest de fàstic quan descobreix que el del primer pis ha llançat pells de taronges, corfes d’ou i menjar ranci sobre l’arbre. Tant de bo, l’arbre pogués moure les branques i la cabellera de fulles es mogueren per disparar-li de retorn tota la brutícia. Ho puc netejar i no passa res, però representa una humiliació excessiva. M’avergonyeix que li trenque l’esperit.
Continuarà
