Acostant-se a la realitat de la seua ciutat i amb la complicitat del seu guionista habitual, Paul Laverty, Ken Loach proposa en I, Daniel Blake una de les seues mirades clau de la realitat laboral d’ara mateixa. Una gran pel·lícula que no té per què eclipsar les aportacions de la pel·lícula romanesa en competició, Sieranevada, de Cristi Puiu, una modèlica mirada a la situació actual humana, ni tampoc a l’excepcional pel·lícula de Woody Allen, Café Society, un film testamentari, per molt que esperem nous films de l’inqüestionable mestre, on repassa a la perfecció les limitacions i frustracions dels jueus i cristians que hi ha hagut en aquest món, una cosa que resumeix a la perfecció aqueix comentari sarcàstic que diu, més o menys, “els jueus, si haguérem cregut en la vida després de la mort, hauríem aconseguit més clients”.
Woody Allen torna a posar-nos davant la diatriba de trobar la nostra pròpia identitat. L’excusa, una vegada més, és el cinema nord-americà dels anys daurats, el cinema i les seues estreles com a espill d’unes existències realment frustrades, com aqueixa història d’amor que mai no arribarà a fer-se realitat, tot deixant llurs nobles aspiracions com a simples víctimes de llur pròpia llei. O d’una llei aliena que han sabut col·locar-los com a pròpia.
