Baccalaureat (Graduación), del romanès Cristian Mungiu, és un excel·lent relat que mereixia aparèixer en el palmarès (premi de direcció ex aequo). Una mirada a les contradictòries actituds d’un pare metge que intenta que la seua filla aprofite una beca. Mungiu utilitza una posada en escena molt més angoixant que la història, tot seguint de prop uns personatges carregats de problemes i ombres derivades d’un context social tremendament precís.
Fai bei sogni, de Marco Bellochio, presentada en la Quinzaine, és un nou exemple de la maduresa d’aquest imprescindible cineasta a l’hora d’abordar les relacions entre un fill i sa mare. El paper del fill l’interpreta Valerio Mastandrea, un excel·lent actor que també protagonitza un altre film de la mateixa nacionalitat i secció, Fiore, de Claudio Giovannesi, del qual em parlaren molt bé i la projecció del qual, en Studio 13, va ser suspesa per motius tècnics. A Cannes, també hi ocorregué.
Forushande (Le client o The Salesman), de l’iranià Asghar Farhadi, va guanyar el premi al millor guió –realment excel·lent i no tant una realització lleugerament convencional- i el premi al millor actor, que fou per a Shahab Hosseini, capaç d’interpretar un turmentat marit, i el protagonista teatral de Muerte de un viajante, d’Arthur Miller, personatges gens aliens a un entorn de mentides i ocultacions.
La fille inconnue, dels aplaudits germans Dardenne –Luc i Jeann Pierre- és un dels films que no aparegueren en el palmarès quan s’ho mereixien absolutament. Igual que Loach, fidels als seus habituals interrogants socials, els Dardenne aborden amb la seua impecable realització una història d’éssers humans absolutament atrapats per les contradiccions del context i llurs limitacions solidàries. La protagonista, una jove metge, es veu obligada a triar entre èxit professional i social o coherència personal; al cap i a la fi, com cadascun de nosaltres.
La mort de Louis XIV, d’Albert Serra, premi de la crítica independent que capitaneja Ugo Brusaporco en festivals com Locarno, Cannes, Venecia i Berlin, és un film que paga la pena gaudir per tres raons de pes: la interpretació de Jean-Pierre Léaud, la personalitat del rei Sol i una acurada i atenta posta en escena que il·lustra un calculat guió.
L’economie du couple, de Joachim Lafosse, magnífic cineasta belga premiat en una relativament llunyana edició de cinema jove. La producció està carregada d’importants anotacions entorn de les qüestions econòmiques de la vida de parella, ja que ens presenta un matrimoni amb dues filles xicotetes i l’amor del qual ha deixat lloc a una feroç ambigüitat. Un film senzillament modèlic.
Neruda, del sempre innovador Pablo Larrain, presentat també en la Quinzaine, tal vegada només tinga un però: el seu títol, que deuria al·ludir a la persecució fins a l’exili al qual es veu sotmès un ciutadà comunista anomenat Pablo Neruda al Xile dels anys trenta. El perseguidor, narrador i motor d’una evocació carregada de surrealisme és Gail García Bernal en el paper d’un contundent detectiu. Emilio Gutiérrez Caba dóna vida a Picasso.
Paterson, de Jim Jarmusch, qui va presentar també fora de competició el seu documental musical Gimme Danger -que no vaig poder veure- va ser un altre dels oblidats d’un palmarés poc afortunat. Una pel·lícula modèlica, amb una sorprenent posada en escena, protagonitzada per un conductor d’autobús que somnia amb ser poeta, una muller clarament conformista i un gos sensacional, plena d’ironia i coneixement.
