American Honey, de la en un altre temps brillant Andrea Arnold -abans en el cinema britànic, ara a Amèrica del Nord-,reconeguda en el palmarès, és una pel·liculeta reiterativa i bastant gratuïta, la temàtica i la realització de la qual no són capaces de despertar-nos la suficient simpatia.
Just a la fin du monde aconsegueix ser el pitjor film del sempre admirable Xavier Dolan. Limitat per una obra teatral i per com de mecànica és la seua adaptació, malgrat comptar amb excel·lents actors no aconsegueix mai despertar-nos cap passió, ell que sempre provocava i posava en qüestió les convencions socials. El premi del palmarés reconeix una cosa que Dolan havia aconseguit altres vegades: no amb aquest acadèmic film.
Loving, de Jeff Nichols, no sols manca d’interés com a història d’amor i dificultat racial, sinó que provoca probablement el contrari d’allò que pretén quan descobrim que la parella protagonista respon al cognom Loving, és a dir, Amorós. Cóm un relat de denúncia va recorrent camins de cursileria, ja fressats, és una cosa que sols podem entendre qui hem deixat de creure en Nichols fa anys.
Maloutte, d’un Bruno Dumont en un dels seus moments baixos, va ser definida per un professional al marge de tota discussió com una “combinació del cinema de Jacques Tati amb qualsevol pel·lícula gore segons l’ús”. Realment explosiva, sense gens ni miqueta de gràcia i amb un repartiment magnífic, la pel·lícula de Dumont suposa una de les grans decepcions d’aquesta edició.
Mal de pierres, de Nicole García, sense arribar a l’altura d’altres propostes de la seua directora, conté nombrosos detalls interessants, començant per un repartiment realment brillant amb una història d’amor entre Marion Cotillard, Louis Garrel i Álex Brendemuhl realment emocionant. Ambientada en els espais d’un sanatori i amb referències molt concretes a la guerra de la Indoxina, u té la sensació que un film com aquest l’haguera atrapat sense estar-se de res trenta anys enrere.
Personal shopper, d’Olivier Assayas, també aconsegueix decebre’ns Assayas no pot dedicar la seua meritòria atenció a una jove que compra moda per a la seua cap, ni pot involucrar-se en una història de fantasmes i més enllà que, probablement, farà les delícies dels fanàtics del fantàstic a Sitges i altres convocatòries. Kirsten Stewart està meravellosa amb Woody Allen, no amb Assayas.
Rester vertical, d’Alain Guiraudie, qui ens havia sorprés més o menys gratament amb el seu primer llargmetratge, L’inconnu du lac, és una obra amb un cert interés, un tant exagerada de pretensions.
Theneondemon, amb les seues històries de vampirs i la seua irrespirable banda sonora deixa també clar que a Nicolas Windign Refn paga la pena sotmetre’l a vigilància permanent. De la seua filmografia hi ha films que convé desmitificar i deixar d’aplaudir cegament i altres que cal reconéixer convenientment. No és el cas d’aquest esguerret.
(Continuarà)
