Aquarius és un film brasiler que compta amb una bona interpretació de la veterana Sonia Braga i amb un guió molt poc consistent capaç de resoldre els conflictes argumentats amb tòpics i llocs comuns. El dirigeix Kebler Mendoça Filho.
Elle, de l’irregular Paiul Verhoven , compta amb una gran interpretació de la sempre aguda Isabell Hupert, i posseeix unes reminiscències chabrolianes – a les quals no és aliena la citada protagonista- que aconsegueixen que el film tinga dignitat i resulte prou acceptable. Sense estridències.
Julieta, de Pedro Almodóvar, ja ha estat comentada en aquestes pàgines. Grans actors per a un fulletó disfressat de melodrama.
Ma Rosa, del filipí Brillante Mendoza, és un bon film, atent a un context insuportable i a uns personatges capaços d’oblidar tota eixida moral. Al contrari, no dubten a traficar amb droga i malviuen en una barriada miserable, patint l’empaitament d’una policia igualment corrupta.
Mademoiselle, del no menys irregular Park Chan-Wook, ambienta la seua acció en una convulsa Corea dels anys trenta, reconstruint una història d’amor amb excel·lents seqüències dedicades a les pràctiques lèsbiques. Només per aquestes, ja és un film suficientment recomanable.
Toni Erdman, de l’alemanya Maren ADe, es va convertir en una de les favorites, probablement pel seu sentit de l’humor i especialment el del seu protagonista masculí, el pare de la protagonista que no dubta a canviar d’aspecte i de nom. Quasi tres hores de duració acaben suposant un llast massa fort per a un film les troballes del qual acaben caient en la reiteració.
En la secció oficial fora de competició i en la secció Un certain regard un seguit de títols completaven un panorama difícil de resumir, tant si u arriba a veure els films o acaba esperant en la porta. Certament, ni La larga noche de Francisco Sanctis, de Francisco Márquez i Andrea Testa, una acceptable crònica de l’horror dels esquadrons de la mort en el colp argentí de 1974, ni la italiana Pericle il nero, d’Stefano Mordini, discreta aproximació a un delinqüent de l’hampa napolitana (ben interpretat per un desaprofitat Ricardo Scarmacio) permeten llançar les campanes al vol. Dins de les projeccions especials ja vaig citar La mort de Louis XIV, d’Albert Serra, i em vaig quedar amb les ganes de veure Exil, de Rity Pahn, Le Cancre, de l’irrepetible Paul Vecchiali, aixi com Chouf, de Karim Dridi, de la qual vaig tenir molt bones referències. La mateixa cosa ocorre amb el documental sobre la història del cinema francés del meu admirat Bertrand Tavernier. Tres hores que passaren com un bufit, em digueren. Però no les vaig trobar.
