No puc afirmar que tots els que actualment fan política són dolents perquè no és de veres, però, fent un anàlisi de l’actual situació no em negareu que si la imatge de la política està deteriorada, la dels polítics, per simpatia, també queda tocada. Tanmateix, no es una qüestió de personalismes de bons i dolents; és el conjunt del quefer diari del sistema polític el que s’ha desprestigiat a mida que ha anat creixent el professionalisme de càrrecs que viuen gràcies a la clientela fidel a la marca, però despenjats del poble. Podria dir-se d’una manera més tècnica i encertada, però hem dona la impressió que arribaríem a la mateixa conclusió.
La cosa s’ha viciat de tal manera que els afers que diàriament apareixen cada volta més bruts de femta, finalment estem acceptant-los com si fora la cosa més normal. El més greu és que no solament ho justifiquen els partits polítics, és la mateixa societat qui ho ha assumit com la cosa més natural, tot dient: «Què tu què faries?». L’estil de fer política, entès com un servici públic, ha quedat tant desdibuixat i tan allunyat del poble que ens ha deixat en un carreró sense sortida. Recorde les imatges de ministres europeus anant al seu treball en bicicleta. Pel camí que anem nosaltres no es va enlloc. Fins i tot, els mateixos partits, tradicionalment d’esquerres, fa temps que han caigut en el parany, emulant aquella dreta clàssica i reaccionària que s’oposava al Maig del 68, i que encara perviu actualitzada.
Una prova ben evident és l’actitud perplexa i reaccionària que hi ha hagut com a conseqüència de les eleccions europees per l’aparició de cinc eurodiputats del col·lectiu Podemos. Felipe González i Paco Marhuenda, coincideixen en criminalitzar Pablo Iglesias com un demagog i populista antisistema. Al qui no diuen res, i els han acceptat al club de manera democràtica –com cal– són aquelles altres minories que tancaren la campanya electoral dient: Viva Espanya! Aquells no son rivals ni fan por; són de casa. El «sistema» –el seu sistema– són incapaços de veure que està caducat i no dona més de si. Pablo Iglesias, al capdavant d’un moviment proper als indignats de 15M, han sigut capaços de dir prou a les polítiques mafioses. Un moviment a més, que està activament en contra dels desnonaments i de l’hegemonia dels mercats; de la corrupció i de les mentides. Per aquest motiu, rep l’apel·latiu de «filocomunista», i «friki»; no us sona açò a altres temps que havien d’estar superats? Possiblement creuen que una formació política d’aquestes característiques, pot posar en perill el sistema establert –on tan a gust es troben– i soscavant la moral i bons costums d’una societat que vol continuar essent fidel a les seves regles.
Amb l’actitud de rebutjar a Podemos, no han pogut definir de millor manera la seva adhesió incondicional al caduc i malalt bipartidisme que ens ha deixat en el cul a l’aire, les caixes buides i un estil de fer política mafiosa que causa vergonya a Europa i el món. Però, és que hi ha més. El més greu de tot és, que les formacions polítiques de casa, les que pensem que poden donar la volta a la truita, les que encara no coneixen els amagatalls de desviar fondos públics i per tant no estan tacats, no tenen massa clar que Podemos poden ser companys nostres de viatge. Sense donar-li més voltes vull referir- me a Vicent Català, secretari de Compromís de Muro de l’Alcoi, que manifestava públicament en un article a la premsa digital d’Alcoi, que Podemos era una dolenta opció. És més, o feia abans de conèixer els resultats, el 20 de maig, en plena campanya electoral. El secretari de Compromís de Muro de l’Alcoi, demanava al veïnat el vot a Compromis i recomanava no fer-ho a Pablo Iglesias de dubtosa transparència. Els dos o tres primers paràgrafs de l’article, se’ls haguera pogut posar en conserva i guardar-los per a l’hivern quan faça fred.
Una opinió tan errònia puc dir-la jo i no passa res; però no pot dir-la el secretari d’un partit, encara que siga local, sense que tot seguit, dimitisca o demane disculpes per l’error. No som conscients que anem a entrar en una nova etapa i hem d’estar en condicions de posar tot el nostre intel·lecte en el que estem fent. Si està apropant-se una etapa de pactes polítics, s’ha de tindre ben clar –no la claredat de Català– a qui ens hem d’apropar i de quins hem de fugir. Cal prendre una actitud política assenyada, canviar el xip si volem que la política encete un nou estil.
Cal apropar-se intel·ligentment a tots aquells partits que continguen coses que poder compartir i, per fer això, caldrà un nou tarannà de pactar obert i rigorós que ens deixe espai de joc i poder. Si el Bloc-Compromís ha de ser intransigent en algun tema ha de ser en la fidelitat nacional al País Valencià, i sobretot, en estructurar-se i fer polítiques nacionals ajustades als interessos del País Valencià.
