Cal obrir debats amb llibertat i respecte a tothom. Cal arribar a una entesa. La societat valenciana està demanant-ho per la mort de déu. Potser no són tots els valencians qui ho demanen, però almenys sí que som nosaltres, aquells que ens agradaria un País Valencià lliure, federat a Espanya o a Catalunya, o inclús independent. De qualsevol manera, d’un País Valencià que fóra regit per si mateix i no des d’un Estat prefabricat artificialment. Un País Valencià on la nostra identitat, les nostres arrels, i la nostra història, estiga present per administrar l’educació, la sanitat, l’economia i la cultura general autòctona. A més, que fóra capaç d’estructurar el País d’una manera harmònica, eliminant desigualtats socials i econòmiques entre les classes. Sobretot, que hi haguera una administració política capaç de conduir lliurement cap al nostre futur com a poble lliure, diferenciat i acollidor.
Per què dic açò? La resposta la teniu en l’article de Rafael Arnal a La Veu del dia 20 i les multitudinàries lectures que hi ha hagut, així mateix també en els comentaris en què s’ha matisat o qüestionat. S’ha confirmat que el tema està viu i té ressò: Compromís-Podem-futur. El debat està servit i no és per a menys. Però caldrà tractar-lo sense cap radicalitat i amb seny. Molt de seny.
Mònica i Morera
És de veres que durant els darrers anys Compromís ha anat agafant consistència. Independentment d’ocupar regidories als municipis del País, i sis diputats a les Corts Valencianes, també van ser capaços de posar un representant al Parlament espanyol i un altre al Parlament europeu; això ha estat una heroïcitat si mirem cap arrere. El futur s’augurava molt bo, si a més, tenint amb compte les corrupcions, la femta ambiental i el desgast polític de la dreta reaccionària que patim. El problema és que ens ha aparegut una nova formació amb molta força mediàtica al panorama general espanyol. Una força originària –sembla– en el 15M de fa pocs anys. Una força aparentment de no adscrits a partits polítics, però molt indignats per les malifetes institucionals que han anat creixent als darrers anys. Una força que va estar mirada amb més o menys indiferència pels partits convencionals. Una força que va ocupar el lloc que l’escola marxista donava a les organitzacions de classe, tot i que com a novetat, aquesta classe solament tenia en comú la indignació i rebel·lia pel que estava passant.
Potser alguns convindran amb mi que, aquella indiferència que hi havia en els partits convencionals d’esquerra –renunciant a tàctiques de la vella escola marxista– ara estan molt preocupats, per no dir cagats de por, pel fenomen de Podem. Ara tocaria, abans de desqualificar-los i, –en ocasions– deslegitimar-los, analitzar-los a fons. No ser capaços, o mirar cap a una altra banda, sense fer una autocrítica del fenomen Podem, em sembla un error.
No negarem ara que l’acampada d’indignats que hi hagué a la plaça de l’Ajuntament de València, i altres llocs, durant tantes setmanes no estaven ben fonamentades.
Rafa i Tàrrega
El que sí que vam qüestionar aleshores, i continuem qüestionant-ho, és una certa apatia que hi havia al 15M de la plaça de l’Ajuntament pels signes culturals valencians. Però entenc que aquest problema és una qüestió més general que arrosseguem els valencians i que no deslegitimen el moviment 15M.
Vull dir amb açò, que cal encetar ara un debat amb serenitat. Un debat on es puga admetre que el partit de Pablo Iglesias pot ser perfectament compatible amb Compromís, amb la condició que respecte la nostra identitat i la nostra estructura política de nació. Això sí, em pareixeria un gran error si Compromís pactara amb un PodemosPV com en el seu dia va fer el PSPV amb el PSOE.
Parlem, negociem, però amb seny. Podem pujar-nos a un mateix tren; desprès, que cadascú baixe en la seua estació.
