Davant un món poc o gens atractiu, pot explicar-se l’èxit de les “torres de vori”, tantes voltes reportades per referir-se als “paradisos artificials” dels atuïts pel mal de fin de siècle, referit al tombant del XIX, però en realitat tan antic i tan del nostre temps també com el refinament cultural obsessiu, pol d’atracció i refugi per als decebuts del seu dia a dia, potser suïcides potencials.
*
Amor, llibertat, nació, justícia, grans paraules i sentiments que des de sempre han generat conflictes, totes les tragèdies. I bé?
*
Caos, esperança i amor. Això és a grans trets la vida de tothom. Harmonia, desolació i odi, també.
*
Ja a la segona dècada del segle XXI, no podem dir que la guerra és un anacronisme, i hi ha una joventut que marxa a fer la guerra. Fins i tot –oh, glamourous post-modernitat!- també hi van al front dones en edat de parir.
*
Ho serà mai, la guerra, un anacronisme social? Un anacronisme social com, posem per cas, els coloms missatgers?
*
Viatges a la lluna. Despeses en exèrcits. Gent que es mor cada jorn d’una malaltia tan fàcilment curable com la gana. Tothom ho pensem algun cop, potser quan l’humor ens fosqueja. Mentrestant, anem fent la viu-viu.
*
A molta de la gent que ens envolta, li costa d’assumir allò que ocorre més enllà del seu país, com que el futur del món és també el de cadascú de nosaltres, incloent-hi el d’aquells infants que mai no veurem. O que veiem per la televisió com s’ofeguen.
*
Creure que “hi ha una mala baba universal”, com s’exclamava en certa ocasió Salvador Espriu, pot vacunar contra l’odi; però també predisposar-nos al desistiment.
*
La indiferència envers els altres és un preu molt alt per curar el ressentiment; d’alguna manera, ens condemna a la fredor de la solitud.
*
Cada dia estic més convençut que el generós és de veritat el personatge més feliç. I no solament en les pel·lícules americanes més clàssiques.
*
Ningú no dóna allò que no té; però la persona generosa sempre en té, d’alguna cosa, per donar.
*
A vegades fa la impressió que la generositat és un do, com la sensibilitat artística. Totes dues qualitats personals poden cultivar-se, i educar-se. Però hi ha persones que desconeixen totes dues “virtuts” –passeu-me el mot- malgrat els intents.
*
Sembla evident: els prejudicis morals formen part de la condició humana. De la de tothom. Cadascú amb els seus, aproximadament els del seu grup social. I de la seua generació, també. Inclosos els professors d’ètica, clar.
*
Ara al suïcidi se li diu eutanàsia, que sembla voler afegir-hi el sentit de mort assistida, o siga, amb connivència. Acomiadar-se de la vida envoltat de l’afecte de persones estimades és la darrera satisfacció que ens cap esperar.
*
Som envejosos de mena, no cap dubte. Bertrand Russel veia en l’enveja l’origen de la democràcia. És una opinió a retindre. Josep Pla, no tan demòcrata, pensava que la pau social es basa, per una banda, en l’oblit –propi, però, dels que compten amb “una cartera plausible”- del rancor i la venjança i, per una altra, “en un entrellat de mutus menyspreus passius”. En això segon, potser sí l’encertava. En realitat, el menyspreu -per un motiu o per un altre, sovint aleatori o poc fonamentat- apaivaga les mútues enveges.
*
Fem un ús sectari del mot “compassió”. Per què ens hi referim solament al sentiment de pena que ens revelen les desgràcies dels altres i no també als èxits llurs? El suspicaç diria que, com som radicalment envejosos, emprem en aquests altres moments mots de cortesia que suposen més distanciació: “felicitar”, “celebrar”, rarament “congratular”. I tanmateix, quin goig tan pregon participar de les satisfaccions alienes! Però potser això és possible solament quan ens sentim contents de la nostra sort.
*
La compassió, en la pràctica, forma part dels mecanismes de defensa més habituals: ens apuja l’autoestima, bé perquè ni jo ni els meus sofrim una tal desgràcia o bé perquè em fan companyia els que també la sofreixen.
*
Compassió i congratulació, dues vies per sentir-nos units, en pau, a gust amb el proïsme. Siga com siga i pel motiu que siga.
*
Encara que la compassió no sempre és cap sentiment generós, almenys ens aplega en el dolor. I ens pot fer solidaris contra les injustícies.
*
Cal evitar l’heroisme de qualsevol mena; sobretot cal evitar que en un determinat moment siga necessari.
*
Cultivar l’amistat demana unes habilitats, entre les quals figura fer els ulls grossos en algunes situacions socials compromeses per als pròxims i davant certs trets característics dels altres. Al capdavall, obviar les marrades i limitacions alienes ens ajuda a millor acceptar les pròpies deficiències.
*
De vegades, potser més encara en aquesta època dels whatsapps i facebooks emprem la paraula “amic” massa prompte. I la desvirtuem. Aristòtil ponderava l’amistat autèntica, sobretot la confiança que comporta, mitjançant la bàscula: per respondre d’un amic cal haver-ne consumit junts un quilo.
*
Segons el savi i ponderat humanista Montaigne, “diguen el que diguen, fins i tot en el cas de la virtut, el punt darrer del nostre objectiu és la voluptat.” Vora cinc-cents anys més tard, Josep Pla apuntava al respecte: “L’home no és un animal racional. És un animal sensual.” Quan Josep Pla deia això pels volts de la Guerra Europea, pensava com el Sigmund Freud més taxatiu; però aquest ja no temia emprar el mot “sexual”.
*
Davant els escàndols de corrupció crematística del poderosos, la gent que passa necessitats, s’irrita, i els que anem fent sense sotracs encara que amb poques exigències, no ho entenem. Però és cert que existeix l’avarícia. Només, això sí, entre els que ja en van sobrats. La major part del personal es compta cada dia el diners que té, cert, però només per veure si, amb el que li resta, pot arribar a final de mes.
*
Justícia social o enveja? Es tracta en definitiva de respondre a la pregunta: Per què a ell, sí, i a mi, no?
*
Castigar els crims o venjar-los?
*
La venjança ha sigut vista des de sempre com un alleujament psicològic. És molt possible que presenciar l’”ajusticiament” de l’assassí d’un fill puga produir una certa pau en els pares. És el que ells busquen –com és natural, anava a dir-, i no evitar que el criminal repetisca la feta.
*
Els individualistes convençuts -escèptics com són de la política- solen sentir-se cridats per la beneficència, la seua manera de veure’s solidaris i l’única via, segons ells, per remeiar les xacres socials en la mesura del possible.
*
La “felicitat” –passeu-me el mot- és encomanadissa. Com la tristesa. Per això, dels amargats impenitents, incurables, convé fugir-ne, és clar.
*
Per al plaer, cal estar predisposat; per gaudir dels béns que obtenim, cal haver-ne mancat.
Antoni Prats
