Bon exemple el de Rafa Carbonell

Darrerament, al matí abans d’eixir de casa, m’he prenc una dosi de píndoles que m’ajuden a suportar les barrabassades que dia si i altre també fan bona part de polítics valencians, i altres. Cada dia m’interessen menys, els altres i preferisc centrar-me en el que fan els polítics d’institucions valencianes. No se si és perquè el meu cap no va més enllà del port d’Almansa, o perquè el meu interés i opció política no va més enllà del País Valencià. Potser siga també, perquè les rucades de polítics valencians ens deixen saturats i perden importància els d’altres llocs. Les corrupteles polítiques al País Valencià, que tots els dies ens sorprèn el poder mediàtic, em té desbordat. La manca de vergonya d’uns polítics clarament especialitzats en fer desaparèixer diners públics i fer negocis reals mafiosos, a l’estil de Vito Corleone, supera la ficció i ha arribat a un punt indescriptible. El més greu de tot és, que se’n ressent el poder judicial, un dels pilars bàsics de l’Estat, amb el conseqüent desprestigi de la democràcia. Veure tot sol a Blasco en les ultimes cadires de les Corts, sense renunciar a l’escó, sense aclarir que ha fet dels diners desapareguts, sense que la justícia l’empresone, etc., fa agafar vergonya als valencians. El prolífic exconseller, d’unes i altres segles, Rafael Blasco, potser és un cas exemplar per una càtedra de ciències polítiques del que no ha de fer un polític. Per descomptat no és aquell Rafa Blasco, estudiant de la Universitat de València, quan col·laboràvem tots dos en el pamflet Tribuna Obrera. Els dos hem canviat molt: tu en poca vergonya, jo en anys. Com pots caure tant baix i tindre tan poc de pudor ètic sense dimitir?

Al costat de persones tan deshonrades i sense escrúpols, hi han altres actituds polítiques que ens conhorten. El cas de Rafael Carbonell, del Bloc-Compromis d’Alcoi, és una bona prova que no tots els polítics són igual. Dilluns passat, dia 8 de l’actual, mentre prenia café en la terrassa d’un bar (és el mínim que podem fer els jubilats per contribuir a mantindre oberts establiments d’oci), em vaig assabentar per la premsa d’Alacant d’una noticia de la qual no estava vacunat. Em va colpir on més em dol, la dimissió de Rafa Carbonell en la primera línia política dels nacionalistes alcoians. Em va sorprendre, si més no, per l’inesperat. No era un disbarat de politicastres, de les quals ens té acostumats tots els dies la premsa, no. Era un acte atrevit, honest, ètic i valent, segons el meu punt de vista, d’un individu que renuncia a una posició molt còmoda dins d’un partit, i molt més millorable que seria a mitjan termini. Una formació política valencianista que els ciutadans hem començat a confiar i adonar-nos que té futur. La prova més evident és que el Bloc, malgrat no haver arribat encara a la cresta, en alguns ajuntaments importants del País està fent de frontissa. Les actuals condicions polítiques valencianes, i la riuada d’excrements que provoca el govern valencià portarà el Bloc-Compromis, més prompte que tard, al punt més àlgid de la seva història. El trellat i el sentit comú haurà d’imposar-se.

Trellat i sentit comú, que cal ara mateix, per recórrer el camí que falta per a les pròximes eleccions preparant quadres de joves que sàpien dur a terme una política nacional valenciana. Cal un partit fort, unit, que supere tot d’una els entrebancs de les «capelletes» del valencianisme ja històric i es dedique a fer política valenciana mitjançant l’estructuració del País en l’aspecte social, polític, econòmic i cultural. Cal arribar a tot l’entramat social del País Valencià sense complexes. Però, tot açò caldrà fer-ho amb un estil nou de fer política. La política no és una professió i això caldrà saber-ho vendre i saber-ho practicar.

Son virtuts que intuïxc en Rafa Carbonell, independentment d’haver-hi comes algun error, i que dissortadament ara no participarà d’aquest projecte, almenys en primera línia. Tanmateix, Rafa és jove i no crec que se’n vaja per sempre. En política el sempre no existeix.