Autodeterminació i democràcia

Haurem de reconèixer que, tot i ser la democràcia el millor sistema, s’ha d’anar alerta i superar els entrebancs del propi sistema que poden desprestigiar-lo. El joc polític ha d’abordar les dificultats per millorar-lo dia a dia.

Pels anys seixanta i setanta del segle passat, tothom, que no estava vinculat a la dictadura, acceptava l’autodeterminació. Desprès, molta gent va començar a desmarcar-se pensant que havíem arribat a la cresta de la democràcia. És per això que caldrà insistir sobre un principi tan legítim com l’autodeterminació que va íntimament lligat a la democràcia. Tanmateix, no podrem fer-ho objectivament sense obrir la nostra ment de bat a bat, renunciant a tabús i replantejant-nos el significat d’Espanya. Cal una actitud tolerant i democràtica per escoltar a l’altre i acceptar sense esgarrifar-se la part de raó que pot tenir aquella nacionalitat que vol eixir-se’n d’Espanya.

S’ha de partir d’un principi bàsic: admetre la realitat d’Espanya composada de diferents nacionalitats i que cadascuna té el dret de decidir si vol estar fora o dins de l’Estat, o vinculada d’alguna manera especial. Qualsevol anàlisi que es faça sobre el tema sense reconèixer aquesta realitat, és pixar fora de test. Quan els partits, i qualsevol individu de la societat, es declara democràtic i tot seguit nega la possibilitat que una nacionalitat vullga tindre facultats per decidir el seu futur sense cap interferència, està caient en una gran incoherència.

Per anar avançant en democràcia i la convivència siga més eficient, caldrà fer-se una autocrítica i, si cal, esmenar la nostra conducta. No estaria de més mencionar algun pensament de Josep Armengou i Feliu (1910-1975), que, tot i ser de l’època de la dictadura franquista, alguns d’ells encara tenen rabiosa actualitat. Armengou, fa una definició d’Espanya tot dient que és un territori geogràfic que compren diversitat de nacions. Crec que açò és acceptat per bona part de la societat. Però, caldrà anar més enllà i fer un esforç per acceptar, sense posar-se nerviosos, el següent pensament: «L’anomenada ‘Espanya una’, no és una nacionalitat, és una esgarrifosa presó de nacions». Cal ser ben tolerants per admetre que poden haver-hi ciutadans que es creuen de debò que la seva nacionalitat no és Espanya i pensen que l’aparell de l’Estat està ofegant-los amb el risc de fer-los desaparèixer.

Continuant en pensaments d’Armengou, diu que Espanya és un mite creat artificialment per la força: social, política i militar. Prova d’açò és que quan hi ha una nacionalitat que discrepa, les lleis permeten ocupar-la militarment. Si, contra el sentit comú, algun ciutadà d’una nació ho fa de manera violenta, l’estat pren una farisaica actitud i diu que no es pot admetre la violència, perquè hi han vies democràtiques. Per altra banda, si ho fan per vies pacífiques i democràtiques, l’estat aplica la llei i pot reprimir-la militarment. Això es nacionalisme espanyol pur i dur.

¿No seria millor, més democràtic, adequar una Espanya on tots estigueren a gust com en sa pròpia casa? Si no volen eixe tipus d’Espanya, us estranya que hi hagen nacions que vullguen eixir-se’n d’Espanya? Deia Armengou: «per als devots del mite d’Espanya, primer és el mite que els homes; que es salve Espanya i els espanyols que es foten». I afegia: «Espanya és un país frustrat. És un intent d’un impossible. Un mite sense cap punt de contacte en la realitat».

¿Com han de decidir tots els espanyols allò que solament interessa a una nació? Participar tots en una consulta que afecta solament als catalans, seria posar-nos a l’altura de carcellers. És el que proposava l’altra nit el «socialisto» Pepe Bono en la Sexta Noche TV. No pot haver-hi un error polític més greu sobre aquest tema; no pot participar en una consulta d’aquest tipus ningú que no pertany a aqueixa nació.

Les lleis han de millorar la convivència, mai la convivència ha de ser ofegada per les lleis. Des d’aquestes pàgines vull encoratjar els catalans perquè els proclamen lliures als quatre vents i decidisquen responsablement el seu futur. És una valenta decisió a la que els ha portat el mite destrellatat d’aquella Espanya irreal que patim.