L’església d’Auvers-sur-Oise és una de les darreres obres de Vincent van Gogh (1853-1890). Al quadre s’observa un camí que s’escindeix i arremolina el temple pels dos costats. El 1890, Vincent estava intranquil, potser torbat, i les seues preocupacions van quedar reflectides en aquesta pintura on possiblement es debatia entre el camí de viure o el de morir.
La seua fama incipient i la mort en el seu millor moment artístic, suggereix del que era capaç de crear. En aquest sentit, en la fascinant Església que van Gogh va pintar en els últims mesos de la seua vida que van estar replets de sofriment i angoixa, semblen revelar-se els fantasmes que li amenaçaven la ment i que, potser, van poder portar-lo a la mutilació d’una orella.
El judici definitiu sobre què és art i què no és art, el dona el temps, i aquesta obra de Vincent van Gogh hui perdura: és art. Vincent va obrir una nova forma de pintar, d’expressar els pensaments, les emocions, perquè va alliberar definitivament la subjectivitat de les estretors a què havia estat sotmesa al llarg dels temps.
Colors Freds
Es percep en la peça artística que tot el conjunt està en constant moviment. El cel d’un blau fosc recorda la tècnica de la pinzellada en espiral de la seua Nit estrellada de 1889. Vincent no observa el món com una cosa estàtica, sinó com un fluir constant que sembla animat per la vida.
Al conjunt de l’obra predominen els colors freds: blau, verd i violeta. Només l’ataronjat d’alguna teulada produeix un contrapunt, per la qual cosa la lluminositat i el contrast són poc acusades en aquesta obra pictòrica on la llum procedeix d’algun lloc introbable.
S’utilitzen deliberadament els colors intensos i homogenis en lloc de colors realistes. Potser per reflectir les intencions de l’artista en mostrar el seu sentimentalisme, augmentat per les formes retorçades de la construcció. El cel diürn no té transparència, és opac, dur, pesat, metàl·lic, com una fatal tempesta en la immensitat de l’Hades. El toc és personal i característic de van Gogh, un acabat pintat de manera valent, amb traços forts i segurs, només per a emocions pures.
L’església que s’alça sobre un turó lleument elevat a pocs quilòmetres de París, va ser fundada a finals del segle XI. D’estil romànic tardà als capitells, va canviar a l’estil gòtic primerenc amb finestres arquejades i voltes de creueria a mesura que es remodelava i ampliava al llarg de la història.
Per a Vincent, l’església no tenia cap significat històric. Fa ús de l’exageració, la deformitat i els colors freds per poder expressar-se i comunicar el seu estat anímic angoixat, potser desesperat. El temple no irradia llum pròpia, sembla estar interiorment fosc, com una nit opaca. La figura que es veu en el camí afanyada, com volent arribar a algun lloc, pot ser un lloc entre la vida i la mort, li ofereix a la imaginació l’oportunitat de rememorar a Heràclit d’Efes que ningú es banya dues vegades en el mateix riu, en el mateix camí. Sens dubte, és una dona animada per l’ànima del mateix camí que la incita a continuar caminant per sempre, o per mai més.
L‘expressió de les emocions
Aquesta obra artística s’emmarca dins la via expressiva del postimpressionisme, un terme històric-artístic que s’aplica als estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX que van seguir l’impressionisme. Els representants més importants d’aquest estil són: Cézanne, Gauguin, Toulouse-Lautrec, Signat i van Gogh.
El postimpressionisme rebutja de pla el naturalisme impressionista. Sense menystenir la llum, recupera la importància de la forma i el color que s’aplica en superfícies àmplies amb pinzellades soltes i superposades. D’aquesta manera, van Gogh va obrir les portes a l’expressionisme del segle XX que intenta commoure l’espectador, perquè incorpora a les seues obres l’expressió de les emocions, una qualitat que ja seria avançada a finals del segle XVIII pel Romanticisme.
Alliberadors
Aquesta peça mestra reflecteix l’adveniment d’un canvi radical a la cosmovisió del segle XX en el qual també participaria el filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900). Mentre que aquest abominava d’un món dominat pels dogmes i els fanatismes, van Gogh defugia un món artístic dominat i dirigit pels academicistes. Tots dos no tractaven de complaure ningú, perquè buscaven noves maneres d’entendre i expressar la vida sense estretors morals ni estètiques, buscaven, en definitiva, de manera filosòfica l’un i l’estètica l’altre, crear el nou món modern.
Es donen moltes coincidències entre ells: coetanis, fills de pastors protestants, rebels, incompresos, amb germans que van influir en les seues vides, rebutjats per una primera dona i mai no van tindre una relació estable amb cap altra. També van sofrir una mort indesitjable, però, sobretot, van ser alliberadors en certa manera de la humanitat. Nietzsche va voler alliberar-nos de la tutela moral establerta, de l’eticitat del costum, és a dir, la moral que identifica la bona acció amb les normes morals establertes del moment contextual i històric, i van Gogh, va voler alliberar-nos de les normes del color i de la subjectivitat constreta, de l’esteticitat de l’art, per dir-ho així. Les seues influències van ser determinants per als anys següents.
Per a Friedrich Nietzsche, els filòsofs havien de ser artistes i creadors per a poder expressar totalment els seus pensaments i emocions. Vincent van Gogh, el geni pèl-roig era artista i filòsof de la vida.
