Ardèvol

Si un dels vostres somnis és viatjar al futur, el complireu a mitges visitant Ardèvol. Allí tothom camina atrafegat, i suen pel carrer amarats d’angoixa per arribar a l’hora a qualsevol lloc, objectiu que mai no aconsegueixen. Si es troben un conegut pel carrer el saluden alçant el braç com una fuetada mentre criden: «Ja parlarem un altre dia, que faig tard!» No és estany que enmig de l’escut del país corri un enorme conill blanc sense treure la vista del rellotge que du a la mà, sobre fons verd.

Els horaris s’incomplien sistemàticament i la gent no en feia cas; s’acostumaren a veure les pel·lícules a mitges, a desconfiar dels cartells de «torno en cinc minuts», i a anar més per la feina els amants. El Govern, empès pel delit de tots els governs de fer la vida més fàcil els seus ciutadans, va anar avançant l’horari oficial, ara cinc minuts, ara cinc minuts més, per a intentar que ningú fes tard mitjanant aquest petit engany, més psicològic que altra cosa. Ardèvol ja va cinc anys, tres mesos i vuit dies, per davant de la resta del món.

És un viatge patètic al futur, si t’ho penses massa, però té la seva gràcia, a jutjar per les fotos que els turistes es fan davant dels rellotges instal·lats a tots els carrers, per a alertar del pas implacable de les busques.

Entendreix veure els ardevolencs al vespre, mirant l’horitzó a ponent, amb certa calma, assumint que mai recuperaran el temps perdut. I us sentireu un més.