El bosc verd, fresc, deliciós; el murmuri de l’aigua; tot la trasbalsa.
De sobte, apareix l’estimat. És preciós i es veu de seguida que arriba demanant guerra.
I Amanda es llença. Ho ha de fer amb decisió. Ja fa temps que l’espera.
—Estimat! Fes-me teva! – li crida, al temps que li dedica el seu millor somriure.
Es treu la roba. Ell la mira, extasiat. Ni tan sols troba paraules per a respondre al seu oferiment.
—Pren-me! Sóc teva! – insisteix Amanda, metre l’estimat la continua contemplant, ara ja embadalit.
El silenci s’estén pel prat. Només el murmuri del rierol continua acaronant l’oïda d’Amanda que ara balla, nua i encisadora, davant del seu amor, tan llargament esperat. Ell es manté en silenci.
De sobte, s’escolta la remor d’un automòbil que arriba. És una ambulància. De seguida, baixen dos homes, grans, cepats, forçuts i malcarats. Van vestits amb unes grans bates blanques. Els malparits arriben fins a Amanda, l’agafen i l’arrosseguen.
—Cony de boja! – exclama un d’ells.
—Estimat! – crida ella, desesperada, veient com l’aparten del seu amor. Alguna cosa li diu que aquesta vegada, la separació serà irremeiable.
A l’altra banda de la tanca, Floquet, immòbil, està pensant:
—Quina merda de femella. Massa mamelluda, sense pèl i tan cridanera. Quins fàstic!
Afortunadament, Amanda no entén ni un borrall de la llengua dels goril·les.
De sobte, apareix l’estimat. És preciós i es veu de seguida que arriba demanant guerra.
I Amanda es llença. Ho ha de fer amb decisió. Ja fa temps que l’espera.
—Estimat! Fes-me teva! – li crida, al temps que li dedica el seu millor somriure.
Es treu la roba. Ell la mira, extasiat. Ni tan sols troba paraules per a respondre al seu oferiment.
—Pren-me! Sóc teva! – insisteix Amanda, metre l’estimat la continua contemplant, ara ja embadalit.
El silenci s’estén pel prat. Només el murmuri del rierol continua acaronant l’oïda d’Amanda que ara balla, nua i encisadora, davant del seu amor, tan llargament esperat. Ell es manté en silenci.
De sobte, s’escolta la remor d’un automòbil que arriba. És una ambulància. De seguida, baixen dos homes, grans, cepats, forçuts i malcarats. Van vestits amb unes grans bates blanques. Els malparits arriben fins a Amanda, l’agafen i l’arrosseguen.
—Cony de boja! – exclama un d’ells.
—Estimat! – crida ella, desesperada, veient com l’aparten del seu amor. Alguna cosa li diu que aquesta vegada, la separació serà irremeiable.
A l’altra banda de la tanca, Floquet, immòbil, està pensant:
—Quina merda de femella. Massa mamelluda, sense pèl i tan cridanera. Quins fàstic!
Afortunadament, Amanda no entén ni un borrall de la llengua dels goril·les.
Josep Usó
