El Canal 9 dels informatius dels darrers temps, en què l’única producció pròpia eren els informatius, feia les es i les os sempre tancades, i els programes amb possibilitat de ser interessants a hores que no es pugueren veure. El contingut, tot i que els directors d’informatius no ho reconeguen, era el mateix calendari festiu de les localitats on governava el PP. Tot, amb la mitja hora de dedicació als viatges del president més honorable. El resum pot resultar interessant per a aquells que no miraven la televisió valenciana, que n’eren molts, però segurament només d’oïdes podríem bastir entre tots una llarga enumeració de records nefastos, ennuegadors i tristos, conseqüència de la desinformació que promovien aquells locutors. Però no tot era desinformació sinó que també hi havia una veu en blanc i negre, sense massa matisos, llunyana per a qualsevol valencià. Un model lingüístic molt autoctonista des del punt de vista lèxic i morfològic, però en la resta d’aspectes (fonètica, sintaxi i prosòdia) profundament diglòssic, o dit clar i ras, acastellanat. I no tenim res en contra del castellà, igual que el castellà no té res en contra de l’anglès, però la seua Academia procura netejar i donar llustre per evitar interferències.
No espero que la televisió del meu país siga un referent televisiu mundial, només m’agradaria que copiara els models televisius més interessants, moderns i innovadors. I em consta que en això ja treballen. Però, qui pensa en els matisos i en els colors bigarrats de la prosòdia, de la sintaxi o de la fonètica més genuïnament valencianes? No es pot desatendre la presència de les varietats internes. Alerta, s’ha de provocar també la presència d’altres varietats de la llengua comuna i ací en aquest punt ens juguem la consciència d’una comunitat lingüística que va de Salses a Guadamar i de Fraga a… Segur que podeu completar la tirallonga vosaltres mateixos, però, si es vol un model de llengua prestigiós que permeta construir una cultura moderna, necessàriament ha de ser clar, i en aquest punt des del primer dia s’ha d’operar amb un llibre d’estil. Per als qui creuen que la televisió valenciana ha de partir d’un model lingüístic únic, fort i autocentrat en el valencià de les tres comarques centrals per anivellar la llengua de la resta del territori valencià, crec que se’ls ha de dir que encara no han entés que no és aquesta la pràctica més honesta. Imposar, per exemple, una peça lèxica del centre del país, vol dir fer més fort el valencià? Vol dir desatendre la realitat d’una llengua que té també una realitat fora del territori valencià. Si el model de llengua té prestigi, potser podríem esperar que la peça lèxica televisiva substituïra en aquest territori lateral la peça lèxica autòctona, però la realitat és que les coses s’han fet molt malament, que tot ha eixit malament i la conseqüència real ha estat la interferència, per seguir amb l’exemple. Per al nou canal nou, només demano diversitat, tons vigarrats, i colors que pujant i baixant en l’escala musical facen aportacions diverses. Però, que se m’entenga bé, tot amb criteri, perquè, per continuar construint una llengua culta –que és el que volem–, fan falta criteris, treballar, i deixar treballar a qui en pot dir alguna cosa, i no fa falta per a res repassar el calendari festiu del folklorisme més malintencionadament ben pensat. Això ja va ser el nou en altres temps.
Josep Meseguer-Carbó
