Agustí Alamán, músic valencianista

Gaudeix de nou d’uns dels articles de Francesc Jover, publicat el passat 26/08/2014 en La Veu.

Hi ha individus que no els agrada mirar el passat; a més, diuen que cal oblidar-lo i mirar sempre cap al futur. ¿Com coneixeríem la història de l’antiguitat si alguns no s’ocuparen d’estudiar-la i ensenyar-nos-la? En realitat, els que no volen saber res del passat, generalment són persones que volen ignorar –i que ignorem– determinats esdeveniments d’etapes passades que ideològicament no els interessa. És el cas de la memòria històrica que tracta les malifetes franquistes; una etapa que continuen amagant-la. Sóc partidari que aquella etapa de barrabassades ha de tancar-se com demanen els parents de les víctimes, és a dir, descobrint on estan les restes i soterrar-les a un lloc on puguen ser dignificades. Mentre això no es faça realitat amb la col·laboració de l’Administració, sense cap entrebanc, i facilitant la tasca, no deixarem de denunciar la manca de sensibilitat d’una administració que mira a un altre costat. No pot tancar-se una etapa dient-nos que hem d’oblidar, sense el reconeixement de la dignitat i honorabilitat dels vençuts. En aquest sentit, cap llei ens negarà mirar el passat, retre’ls l’homenatge, i exigir un reconeixement oficial d’haver-los maltractat.

Per altra banda, és molt saludable socialment mirar el passat per descobrir errors, poder esmenar-los i evitar-los en el futur. Però, no és de la memòria històrica la que vull fer uns comentaris. Avui vull deixar constància del valencianisme manifest d’un músic republicà dels anys trenta que cal difondre. Es tracta d’una època on l’activitat valencianista no ha estat suficientment valorada ni estudiada, malgrat la importància que té conèixer les llums i les ombres d’aquell valencianisme. Sóc partidari de construir ponts entre les dues èpoques, sobretot quan hi ha hagut mostres tan evidents d’intentar trencar qualsevol connexió per començar de zero.

Es tracta d’Agustí Alaman i Rodrigo (1912-1994), un destacat músic d’Algemesí que l’any passat celebraren el centenari del seu naixement sense pena ni glòria. No conec suficientment la seva trajectòria musical i humana d’Agustí Alamán, però he descobert fa poc de temps la seva militància valencianista a través del setmanari Llevant d’Algemesí. He llegit un dels seus articles en el mencionat setmanari quant a penes feia uns mesos que la societat havia optat, mitjançant un plebiscit, per un règim republicà. L’article porta per títol Engrandim el País Valencià, la data és d’octubre de 1931 quan l’Agustí era un jove de 19 anys i possiblement estava estudiant a València ciutat.

El setmanari Llevant era un periòdic d’Algemesí (La Ribera) editat per l’associació La Gran Penya i fou el seu fundador i director Martí Domínguez. Tot i que tenia un caràcter local i els seus membres eren de classe benestant, pertanyien a aquell sector de gent de lliurepensadors que s’havia format en la semi clandestinitat de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Va ser precursor d’El Camí que va nàixer un any després amb un objectiu més ampli, homogeni i concret. Potser fou el Llevant el primer periòdic valencianista seriós, de caràcter polític que va voler desmarcar-se d’aquella premsa valenciana popular i sarcàstica.

Agustí Alamán, fou pianista, compositor i fundador el 1942 de la Coral Polifònica Valentina, una entitat que va donar certa lluminositat a una època molt fosca. Durant els vint-i-dos anys que Agustí va dirigir la Polifònica, va traduir al valencià moltes peces corals d’autors clàssics com Mozart, Wagner, Händel, etc., ajudant a mantenir un nivell testimonial i respectable la llengua dels valencians. A més, per a les seves composicions, va tindre com a base principal les cançons populars valencianes. Precisament l’any 1972 va estrenar un poema simfònic, La flor del lliri blau, basada en la popular i tradicional rondalla valenciana del mateix nom.

A més, és autor de diferents llibres pedagògics pels estudiants de música que sembla son encara vigents. Va ser molt important l’aportació que va fer als cants religiosos a partir de la segona meitat del segle XX, amb el Recull de càntics cristians, edició que va prologar l’arquebisbe Marcelino Olaechea en valencià, també. M’abellix destacar d’aquest recull una peça musical per a cor d’infants o orgue titulada Precs a la Mare de Déu dels Desemparats de la qual participa en la lletra el també valencianista Carles Salvador.

Haver aportat la llengua dels valencians, encara que modestament, en una època plena d’hostilitats a la nostra identitat i cultura popular dins d’aquestos escassos rogles culturals que hi havien, sembla que podem interpretar-la com un clar objectiu de fer-la sobreviure. Potser tinga altres treballs meritoris en el camp de la música, però el que em va impactar i el que vull destacar, és aquell article del setmanari d’Algemesí, Llevant, que va adjunt. Em sembla una crida que fa a l’administració acadèmica per oficialitzar la llengua amb el recolzament necessari i el deure que té un govern valencià d’estimular-la i protegir-la.

Totalment d’actualitat.