Poc abans de la mitja nit del 28 al 29 de març de 1939, eixia del port d’Alacant amb destí a Orà, a l’Algèria francesa i sota el comandament del capità Archibald Dickson, l’Stanbrook, un vell vaixell de càrrega anglés que, eixa nit, va evacuar en dramàtiques condicions als darrers republicans espanyols que aconseguiren embarcar cap a l’exili: Justo Arcos Sanchez, de 30 anys, obria la llista oficial d’embarcament amb el número 1, i el llistat el tancava Nemesio Rico Rico, de 42 anys, que era el “passatger” núm. 2638.
En eixir el vaixell, encara hi ha gent que es tira a l’aigua —conta Hèlia González, passatgera núm. 2277 a les seues memòries:
«Nadan con rabia. Solo dos llegan a ganar el barco. Otros , muchos, impotentes, mezclan sus lágrimas con el agua helada.»
I, encara més, l’aviació feixista bombardeja gairebé a cegues la bocana del port per impedir la sortida però, a l’Stambrook, sols arriba algun ruixat d’aigua, esguits d’aquelles explosions. Arribats al mar obert, el capità canvia el rumb inicial i despista els avions franquistes… Vint-i-dues hores després arribaven al port de Merz-el -Kebir, un port militar a uns pocs km d’Orà.
Cal dir que no hi ha un llistat “oficial” d’embarcament a Alacant que, si bé en un principi es fa amb una certa documentació facilitada per les autoritats republicanes, al final, el capità Dickson es veu totalment desbordat per la situació i dona pas lliure per a l’embarcament general amb la intenció de sortir el més aviat possible del port per evitar un desastre major donades les circumstàncies.
Aquesta xifra de persones que omplien de gom a gom el vaixell –com queda immortalitzat a la foto d’arribada– i que l’escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara és ampliada a més tres mil viatgers segons diverses fonts. En realitat, aquest llistat fet per les autoritats franceses i arxivat als “Arxius nacionals francesos d’Ultramar” està confeccionada al llarg dels 40 dies que l’Stanbrook estigué ancorat al port i les setmanes següents, a partir de la documentació acumulada pels diversos desembarcaments més o manco controlats fets al llarg dels dies i per diversos motius. Se sap que l’endemà de l’arribada hi hagué un primer desembarcament de dones i xiquets, i als dies següents continuaren els desembarcaments de persones mitjançant l’avalament de familiars residents a l’Orania, influències polítiques… Els sis primers dies va desembarcar pràcticament la meitat dels refugiats republicans.
En una carta que adreça el capità Dickson al director del diari Sunday Dispatch, datada el 4 d’abril, sis dies després del embarcament comenta:
En aquest moment els refugiats porten a bord sis dies, ara deu haver-hi uns mil cinc-cents. S’han fet gestions perquè les autoritats locals els subministren pa. Abans que desembarcaren les dones i els xiquets, els oficials de la nau i jo mateix els vam donar algun subministrament ‘extra’ com a xocolata, llet, caramels… Els homes continuen a bord. El seu aspecte és veritablement patètic, sobretot perquè no es poden llavar ni afaitar. Cap d’ells ha pogut ni tan sols canviar-se de roba.
A partir d’ací, el desembarcament es feu molt lentament, prèvia identificació, atesa la “perillositat” atribuïda per les autoritats franceses als 1.500 homes que queden a bord, molts d’ells encara amb armes curtes. Els darrers desembarcaments es fan a finals d’abril, i es baldeja i “desinfecta” el vaixell, que finalment surt del port d’Ora el dia 10 de maig, 40 dies després de la seua arribada, amb destí a Casablanca.
L’Stanbrook simbolitza aquesta traèedia per ser el darrer vaixell “obert” que va evacuar republicans de tota mena i condició: civils, militars, polítics, sindicalistes, funcionaris, famílies senceres, etc., gràcies a l’humanisme i heroisme del seu “Capità Dickson”, que, fortament impressionat per la desesperació de la gentada immensa que al llarg del dia 28 de març s’amuntonava ja al port d’Alacant, va decidir personalment acollir-los al seu vaixell, tot contravenint les ordres de l’armador, i partir cap a Orà.
El darrer episodi d’aquesta gesta de l’Stanbrook tingué lloc el dia 18 de novembre de 1939 quan fou torpedinat des de molt curta distància pel submarí alemany U-572 , sota el comandament del Korvettenkapitàn Claus Korth en la bocana del port d’Anvers, al Mar del Nord, al començament de la Segona Guerra Mundial. L’Stanbrook, partit en dos per l’impacte, s’enfonsarà en pocs minuts i arrossegarà els 20 tripulants, inclòs el Capità Dickson. No hi hagué cap supervivent.
El Capità Dickson i la tripulació de l’Stanbrook reposen a la bocana del port d’Anvers, a les coordenades 51’21 N – 2’25 E, a escassament 20 m. de profunditat.
En arribar la notícia del tràgic final de l’Stanbrook i la seua tripulació als camps de concentració i de treball d’Algèria on estaven reclosos la majoria del refugiats republicans, aquests perllongaren les formacions en silenci, als tocs de retreta, com a homenatge al vaixell i a la seua tripulació.
Salut, honor i llarga vida a l’estel de la seua memòria.
* Les fotos i informacions del reportatge estan recollides del llibre ‘Operació Stanbrook’ (L’Eixam Edicions-Associació Stanbrook)
