És cert que hi ha un excés de pel·lícules. És cert que la secció oficial apareix carregada i recarregada amb alguns títols que bé podrien presentar-se en altres seccions. És cert que acaba quan comencem a perseguir títols que no vam podem veure i que ens han estat recomanats. Però, aquestes limitacions –que no ho són– apareixen precisament perquè l’oferta està plena d’atractius. I, sense més dilació, comence a comentar les pel·lícules de la secció oficial; concretament, amb les participants d’origen espanyol. La seua presència ve a ser alhora una presentació i un lliurament anticipat d’immediates estrenes, com és el cas d‘El hombre de las mil caras, d’Alberto Rodríguez, una aproximació a la corrupció i a les estafes d’aquell duet d’estafadors que foren Roldán i Paesa, atenent a l’esdevenir d’uns personatges reals atrapats en un embolic de delinqüència. Amb un Eduard Fernández en el paper de Paesa com per a llevar-se el barret i una posada en escena de Rodríguez farcida de saviesa narrativa i d’una sana contenció.
Una cosa pareguda, encara que la pel·lícula siga ben diferent, trobem en La reconquista, un nou film de Jonàs Trueba, alié als estrets límits de la comercialitat, magnífic exemple d’un cinema ple de llibertat i aire fresc que se centra en una història d’amor i desamor situada en dues èpoques diferents de la mateixa parella, el reencontre als trenta anys i l’enamorament als quinze, no casualment narrats en aquest ordre i tancats amb un pla subtil, una mirada del protagonista adult, que reobri tota la inquietud expressada amb anterioritat. Com a exemple de cinema més subjecte als cànons, preferim la dura descripció de les misèries dels policies, interpretats per Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Luis Zahera i pel ‘serial killer’, un flaquíssim Javier Pereira, en la inquietant Que Dios nos perdone, de Rodrigo Sorogoyen, que no les demostracions d’efectes especials i terror previsibles de J. A. Bayona en Un monstruo viene a verme, seleccionada fora de concurs.
