D’Horizontes Latinos coneixia ja, per Cannes, La larga noche de Francisco Sanctis, de Francisco Márquez i Andrea Testa, i vaig poder veure la brasilera Era o hotel Cambridge, d’Elaine Caffé, un valuós document social contra els desnonaments, i l’argentina El rey del once, de Daniel Burman, un divertit ajustament de comptes amb un important sector dels jueus argentins. La secció Zabaltegui/ Tabakalera proposava igualment una selecció excel·lent, de la qual vaig accedir a eixa apassionant pel·lícula de Bertrand Tavernier que és Voyage à travers le cinema français, que en la seua versió espanyola es dirà Las películas de mi vida. Esperava que ens trobaríem amb alguna cosa més impersonal i amb un recorregut pel cinema francés, però Tavernier només ha triat un nombre concret de cineastes, narrant en primera persona les emocions que li transmeteren films de Renoir, Becker, Melville, Sautet, Gréville, etc. Amb una impecable tria d’imatges i una consideració del seu paper en la vida que acaba, com aquesta obra mestra, preguntant-se quines indicacions donarien els germans Lumière quan rodaren La salida de los obreros de la fábrica. Una secció apassionant en la qual vaig acabar perdent-me fins i tot la pel·lícula del meu admirat Terence Davies A quiet passion, que ja ha arribat a les sales, probablement molt més atractiva que altres títols amb els quals vaig haver de carregar. Una altra vegada serà. També la secció Perles, centrada en pel·lícules que havien passat abans en altres festivals, reunia una dotzena i mitja de títols molt recomanables, alguns coneguts per Cannes, com els interessants Elle, de Paul Verhoeven, Sierra nevada, de Cristi Puiu i Toni Erdman, de Maren Ade, o les apassionants L’économiedu couple, de Joachim Lafosse, Yo, Daniel Blake, de Ken Loach i Neruda, de Pablo Larrain, algunes de les quals ja han arribat a les nostres cartelleres, i vaig poder gaudir de la brillant L’avenir/El porvenir, de MiaHansen-Løve, i Franz, de l’imprescindible François Ozon, qui ha realitzat –en blanc i negre- una poderosa revisitació de l’obra de Maurice Rostand i un oportú remake d’aquella magistral cinta d’Ernst Lubitsch que va ser Remordimiento/BrokenLullaby(1932). I quedaren fora una vegada més seccions com la culinària, els reencontres amb el cinema espanyol, Savage Cinema, etc. De Zinemira, secció centrada en el cinema basc, només vaig poder veure la guanyadora, el compromés document Pedaló, de Juan Palacios, i –fora de competició- el col·lectiu Kalebegiak, dotze episodis signats per uns altres tants cineastes, alguns molt suggestius i altres no tant, sobre la ciutat de San Sebastián: Julio Medem, Gracia Querejeta, Borja Cobeaga, Daniel Calparsoro, Imanol Uribe…
Ja he assenyalat la importància i atractiu de les seccions paral·leles; si algú com David Trueba, preferia escapar-se a veure o tornar a veure La evasión/ Le trou o Touchez pasa u grisbi, ambdues de Jacques Becker, o destinava els seus esforços a seguir tota la retrospectiva centrada en Becker o en la violència d’Act of killing, no quedava més remei que felicitar-lo o envejar-lo. De la secció Nuevos Directores només vaig poder veure la premiada per votació dels joves, Bar Bahar/In between, de Maysaloun Hamoud, una pel·lícula d’Israel sobre tres dones, víctimes i rebels a l’opressió masclista les limitacions de la qual -les tres amigues palestines que comparteixen pis, cadascuna amb els seus problemes: futur marit, lesbianisme, independència – recorden massa el model sit com i els personatges masculins (no perquè no s’ho mereixen) són massa esquemàtics i roïns- apareixen superades per la seua condició de film reivindicatiu i valent, a més a més, i Park, de Sofia Exarchou, un tremend film grec que ens recorda títols com Los olvidados, del mestre Buñuel i ens proposa hora i mitja de canallades adolescents. No vaig poder veure en aquesta secció la pel·lícula gallega Maria (y los demás), de Nely Reguera, protagonitzada per Barbara Lennie, però vaig prometre recuperar-la a la primera ocasió.
