Seguint amb la secció oficial, dins i fora de la competició, La doctora de Brest/La fille de Brest, d’Emmanuelle Bercot, és una molt interessant pel·lícula de denncia contra els interessos i arranjaments de la indústria farmacéutica, basada en fets reals; La odisea/L’odyssée, de Jerôme Salle, en canvi, no supera la condició d’entretingut recompte de les gestes de Cousteau; American pastoral, d’Ewan McGregor, qui debuta en la direcció, és una mediocre cinta nord-americana equivocada en la seua narració, conduïda per un personatge -el germà que no ha vist res d’allò que conta-; As you are, de Miles Joris-Peyrafitte, també nord-americana, és una pel·lícula que suma una reunió de tòpics; Yourself and yours, del coreà del sud Hong Sang-Soo, el director d’Ahorasí, antes, no, és una divertida comèdia, plena de personatges xarradors; The Oath, de l’islandés Baltasar Komàkur, destaca pels seus paisatges, en el centre es converteix en un relat d’eixos de justiciers i en la seua part final fa una sèrie de desencerts; Rage, del japonés Lee Sang-Li, és un interessant però enormement confús relat criminal; El invierno, d’Emiliano Torres, és una bona pel·lícula argentina que també destaca pels seus paisatges patagònics i per la solidesa d’uns personatges atrapats en un engany laboral; Jesús, coproducció franco-xilena-germana, de Fernando Guzzoni, deixa molt a desitjar en el seu recorregut per turmentats personatges; Lady Macbeth, de William Oldroyd, basada en un relat de Nikolai Leskov, ja present en Lady Macbeth en Siberia (1962), del polonés Andrzej Wajda, és un correcte, i acadèmic film britànic amb una excepcional protagonista; Nocturama, de Bertrand Bonello, és un autèntic disbarat, un exercici d’estil les implicacions político-morals del qual impliquen una delirant reflexió; Playground, de Bartosz M. Kowalski, és una ben construïda pel·lícula polonesa que segueix de prop els passos del mestre Haneke; Colossal, coproducció canadenca-coreana del nostre amic càntabre Nacho Vigalondo, resulta inferior a anteriors propostes del mateix director, de tal mode que la seua sàtira sobre el cinema de monstres gegants i destructius, protagonitzada per Anne Hathaway, conté moments molt brillants junt a concessions tremendament convencionals; Snowden, d’Oliver Stone, suposa una correcta i reiterativa mirada a les aventures d’Edward Snowden i a la violació de la intimitat; Kiwi no Nawa, del japonés Makoto Shinaki, és una avorrida pel·lícula d’animació plena de personatges maniqueus i traços heidians, i també fora de competició, tres pel·lícules espanyoles molt diferents confirmen la bona salut del nostre cinema: Bigas x Bigas, atribuïble al desaparegut Bigas Luna, i a Santiago Garrido, és una bonica recopilació d’anècdotes i vivències del mateix cineasta, la veu del qual és l’única cosa que escoltem; Mandahuevos, de Diego Galán, ja sense el factor sorpresa de la seua divertida Con la pata quebrada, és una recopilació de fragments, des dels anys trenta fins als nostres dies, de la presència d’ideals masclistes en l’imaginari del cinema espanyol; i Vivir y otras ficciones, del talentós Jo Sol, constitueix una molt suggestiva aproximació als tòpics i convencionalismes de la mirada als tetraplègics. Com havíem convingut, un torrent de pel·lícules, dins i fora de la competició. Totes presentades en la secció oficial.
