Punto de encuentro i les seccions dedicades a Castilla i León i al vi en el LAVA (Laboratorio de Valladolid) ens permeteren completar la nostra mirada a la SEMINCI del 2016. De la primera secció citada, només vaig poder veure la mexicana Maquinaria panamericana, de Joaquín del Paso, ficció de denúncia, ocupació i rebel·lió en una fàbrica amb massa llacunes, mentre que les segones ens van acostar a un parell de documentals, Priorat, de David Ferández de Castro, i El teatro, la crueldad y las luciérganas, de Lidia Martín Merino, una molt suggestiva evocació i mostra del teatre i la personalitat de l’autor val·lisoletà Fernando Urdiales i del grup Corsario. A més, també vaig veure la última ficció fins al moment de Rafael Gordon, Todo mujer, suggestiu retrat amb una Isabel Ordaz estupenda i capaç de fer-nos rememorar La reina Isabel en persona, igualment a les ordres de Gordon. Finalment, va passar per aquest cicle Bollywood made in Spain, de Ramon Margareto, més pròxim a la ficció que al documental, de merescut oblit.
La Seminci de Valladolid, més enllà d’aqueixos horaris i oferta que impedeixen veure o assistir a bona part del que volguérem, comptava amb les seccions paral·leles i, molt especialment, amb dos mostres de cinema documental: Tiempo de Historia i DOC España. Entre una i altra, un grapat de títols suficientment apetitosos, dels quals vam poder veure Dancing Beethoven, d’Arantxa Aguirre, el llargmetratge premiat que aborda (amb imatges que remeten al millor Saura, el de Bodas de Sangre) quatre estacions relacionades amb diferents països i la passió per la dansa; menys troballes, malgrat la personalitat de l’autor sobre el qui gira el documental; els fragments de films com La tía Tula, i la destacada categoria dels invitats, amb l’acceptable Miguel Picazo, un cineasta extramuros, d’Enrique Iznaola; amb el molt recomanable Cántico, de Sigfrid Monleón (realitzador) i Antonio Hens (productor), un film que ens apropa a la poesia granadina en els anys del franquisme de postguerra, la revista Cántico i, fins i tot, la homosexualitat, des del modest estupor d’un cineasta que s’acosta a una realitat que va descobrint quasi alhora que l’espectador. El millor documental, sens dubte, premiat en DOC España, era Frágil equilibrio, de Guillermo García López, una denúncia tan complexa i directa, a través d’imatges de diferents països, igualment víctimes, que determina clarament que només ha d’exhibir-se en sales alternatives o conscienciades, molt allunyades del mercantilisme que ens envolta. Gurumbé, canciones de tu memoria negra, de Miguel Ángel Rosales, suposa una apassionant aproximació als arrels d’una música i a la complicitat amb l’esclavisme d’unes societats expertes en la seua ocultació. I, La distància dels noms, de Cordelia Alegre, Claudia Aragón, Claudia Barberá i Nico Martínez, un magnífic treball de l’Escola Pompeu Fabra que troba, malgrat els anys transcorreguts, testimonis i dades de les granges escola per a xiquets en el marc de la Guerra Civil Espanyola.
