En la secció oficial, incloent el film de cloenda (fora de competició), hi havia unes díhuit pel·lícules. Vam veure Las Furias, primer llargmetratge de Miguel del Arco, una interessant tragicomèdia sobre l’univers familiar amb un gran repartiment: Pepe Sacristán, pare ancià amb un alzheimer galopant; Mercedes Sampietro, una mare separada que ha triat l’opció lésbica (amb una amant estupenda, Barbara Lennie); tres germans amb greus problemes: Gonzalo de Castro, que té una difícil relació amb Emma Suárez; Alberto San Juan, que està molt sol, i Carmen Machi, capaç d’enterbolir el seu matrimoni amb Pere Arquillué i amb una pèssima relació amb la seua filla adolescent, Macarena Sanz, que pateix una patologia mental. Un film estupend que diverteix i invita a plorar a parts iguals. L’altra pel·lícula espanyola era La madre, del jove Alberto Morais, excel·lent film que segueix minuciosament el seu adolescent protagonista, un xicot que cerca denodadament una mare absent, estupendament interpretada per Laia Marull.

També ens van agradar molt la guanyadora, la italiana La pazza gioia/Locas de alegría, de Paolo Virzi, escrita pel director i per la cineasta Francesca Archibugi, molt ben interpretada per Valeria Bruni Tedeschi i Michaela Ramazzoti (premiades per la Seminci), que és una divertidíssima comèdia amb moments tristos, realment suggestiva; l’argentina El ciudadano ilustre, dels distingits Mariano Cohn i Gaston Dupral, amb una gran interpretació d’Óscar Martínez, un film que conta, en clau de comèdia, la hipotètica tornada d’un escriptor premi Nobel al seu poble natal –va obtindre l’Espiga d’Argent i el premi al millor guió–; la sèrbia-índia Dev Bhoomi/ Tierra de dioses, del mestre Goran Paskaljevic, que també aborda un amarg retorm i que és un film farcit d’anotacions metafòriques; la franco-iraní The salesman, d’Asghar Farhadi, que ja destacàrem a Cannes; un poc menys la francesa Les inocentes, d’Anne Fontaine, el film francocanadenc de cloenda (Le fils de Jean, de Philippe Lioret, amb un fascinant Gabriel Arcand); l’israelí Sufat Chol/ Tormenta de arena, d’Elite Zexer, atent a les crisis personals de la població palestina, i la polèmica, amb un gran repartiment, Reparar a los vivos, de Katell Quilléveré, una història d’hospitals, pèrdues i transplantaments senzillament apassionant.

Quasi podríem dir que sobraven la brasilera Aquarius, de Kleber Mendonça Filho, al servei de Sonia Braga, que ja comentàrem en la seua passada per Cannes; l’índia Anatomy of violence, de la veterana Deepa Mehta, un fallit experiment; la colombiana La ciénaga, entre el mar y la tierra, de Manolo Cruz i Carlos del Castillo; la japonesa Kazoku wa tsuraiyo, vulgar comedieta de Yoji Yamada, i la belga King of the belgians, de Peter Brosens i Jessica Woodworth, que no va aconseguir ni arrancar-nos un somriure. Finalment, no passaven de discretament interessants la iraní Dokhtar, de Reza Mirkarimi; l’egipcia Eshtebak, de Mohamed Diab, premi a la millor òpera prima; la també brasilera Madre sólo hay una, d’Anna Muylaert –el protagonista de la qual va rebre el premi al millor actor-, i la tunecina Inhebek Hedi, de Mohammed Ben Attia, que atenta a la desorientació d’un jove atrapat en el caos.

Comparteix

Icona de pantalla completa