Més o menys, Déu existeix.
N’hi ha que no se senten ridículs quan fan el ridícul.
Sé que hi ha coses que no he d’estimar.
Pots ser amic meu, però no massa. Deixa’m alenar.
No t’has de creure que ets la persona millor del món: només ho ets.
Un escriptor que cobra per escriure en públic: al carrer, o sobre un escenari. Quina indecència!
N’hi ha que no saben equivocar-se. Fins i tot en això són uns autèntics ignorants.
Quan jo vaig néixer, mon pare no va preguntar a la llevadora “què és?”, sinó “qui és?” Ella va guardar silenci.
Hem d’aprofitar el temps que perdem.
Li vaig dir imbècil i no em va entendre.
Entremig de les cames dels defenses del Reial Madrid hi han passat centenars de vegades les pilotes d’en Messi.
Un cos de policia que ens defensi de nosaltres mateixos, de les nostres típiques i tòpiques estupideses.
No és just que no em vulguis ajudar a ser un polític corrupte. Em creia que érem amics.
Les situacions insuportables, afortunadament, no duren gaire. Aviat esgoten el combustible.
– No t’entenc. – És clar que no m’entens. Sóc poeta.
La meva excepcionalitat ho és de manera espontània.
Jo sóc racional i irracional, i no m’agradaria deixar mai de ser-ho.
Diguis el que diguis de mi, no diràs mai la veritat. No és possible dir la veritat de ningú.
Viure és lluitar contra el fet de viure.
Jo sóc la mesura del meu teatre. Quin drama!
Potser té alguna cosa d’extravagància, però jo em sento molt afortunat quan no dic tot el que sé. (M’imagino fent un examen i sabent totes les respostes, però no les contesto, o m’equivoco expressament).
Mai no he matat una mosca d’amagat.
Qualsevol dia d’aquests mataré una mosca d’amagat per saber què se sent.
El dormir com a obra d’art. Ser un artista de la son.
L’únic que no es baralla mai amb els seus germans és el fill únic.
Joan Guasp
