Anit vaig vore una pel·lícula que feia temps que m’havien recomanat a través de les xarxes socials: Before Sunrise (1995), dirigida per Richard Linklater. Si vos dic que el film es classifica en el gènere romàntic, l’ubicareu com la típica història d’amor entre dos persones, normalment xic i xica, però va més enllà d’això.
Per situar-nos, l’argument del film és el següent: Céline, una jove francesa, i Jesse, un nord-americà que recorre Europa després d’una ruptura amorosa, es coneixen per casualitat en un tren i passen una sola nit junts a Viena. Els dos desconeguts parlen, caminen, riuen, s’observen i pensen en el futur amb la passió i una inseguretat per la incògnita del futur.
D’aquesta pel·lícula em va captivar la senzillesa i la sinceritat amb què mostren la connexió entre els dos i únics personatges principals. Crec que aconsegueix que l’espectador comprenga aquesta trobada tan inesperada i efímera com un acte d’amor a través de la conversa que tenen. La frase que més m’ha marcat és: “Mira, si algú em donara l’opció de no tornar a vore’t o casar-me amb tu, em casaria amb tu. I, tal vegada, és sols una tonteria romàntica, però hi ha gent que s’ha casat per menys”. Si l’analitzem detingudament, podem comprovar que la idea que transmet oscil·la entre la vulnerabilitat i la ironia, així el protagonista mostra la por que té a perdre l’altra persona. A més, el comentari destaca la idea del matrimoni col·locant-ho al mateix nivell que una decisió impulsiva i posant en dubte la idea establerta de com es viu l’amor. Una idea que en els temps actuals s’ha posat més en el focus amb tots els models relacionals que es proposen.
La pel·lícula defensa que la intensitat d’una experiència pot ser tan significativa, independentment de la duració d’aquesta, i posant en valor l’honestedat amb què la vius. No és important el que es diuen, sinó quin sentit li donen al que viuen mentre es diuen tot això.
Mentre la mirava, pensava amb la societat actual i com ha canviat les coses amb l’entorn tecnològic que ens envolta. Els protagonistes no estarien llegint un llibre, possiblement estarien amb un mòbil a la mà, mirant les xarxes socials de la persona o persones que els agrada o conversant amb gent virtual.
Les connexions entre humans s’han tornat insípides. Potser tens al costat una persona amb què connectes i no la coneixes perquè no la segueixes a Instagram. Com a societat, hauríem de fer un esforç per deixar l’individualisme del qual he parlat en l’últim article, i començar a mirar-nos als ulls i parlar-nos sense necessitat de tindre una pantalla entre nosaltres.
Aquesta nova realitat ens ha allunyat d’eixa espontaneïtat, i viure una història com en Before Sunrise -on dos desconeguts comparteixen la nit parlant de la vida i la mort-, ara sembla que, si passa això, vius una ficció en una realitat que cada dia pareix més absurda.
Al cap i a la fi, en un món on tot va de forma accelerada, aquesta pel·lícula ens dona una invitació a aturar-nos per un moment i fer-nos pensar per escoltar i redescobrir eixa part de nosaltres que busca conversar sense filtres ni etiquetes, com si la nit no anara a acabar-se mai.
