Dia rere dia apareixen notícies d’heroiques concentracions contra els desnonaments de famílies empobrides i vulnerables. Les plataformes i organitzacions populars nascudes per canalitzar aquestes i altres lluites relacionades amb l’habitatge (PAH, sindicats de llogateres, plataformes contra la turistificació) no donen l’abast per fer front a les criminals decisions especulatives dels grans tenidors i a les tèbies polítiques públiques que, només de vegades, intenten modular-les.
Tanmateix, no sempre es fa visible que els problemes i dificultats que patim les classes populars per accedir a un habitatge digne, en condicions de lloguer o compra assumibles, deriven de la crisi general del sistema capitalista. Una crisi generada —entre altres motius— per la immensa acumulació de riquesa en mans d’una minoria, que no troba prou vies per a convertir-se en capital mitjançant l’explotació del treball en la producció de béns i serveis.
En aquesta situació, els posseïdors d’aquestes grans fortunes troben bàsicament dues vies per continuar incrementant la seua riquesa: apropiar-se dels guanys d’altres capitals més reduïts i, sobretot, apropiar-se d’una part creixent de la renda de les classes populars mitjançant l’encariment del cost de la vida en general, i de l’habitatge en particular.
Aquests problemes de fons, que els grans mitjans de comunicació tendeixen a ocultar per a no reconéixer la responsabilitat directa del capitalisme, no es podran superar de manera definitiva sense qüestionar el sistema en la seua base i avançar cap a un model social més igualitari i equitatiu. Mentrestant, però, no podem restar de braços caiguts: cal impulsar mesures que, tot i ser parcials, milloren les condicions de vida de les classes populars i, alhora, contribuïsquen a acumular forces per a futurs canvis estructurals que posen la vida per damunt dels interessos del capital, i que la vida de la majoria deixe de ser tractada com una mercaderia.
Aquesta problemàtica general de l’habitatge s’ha convertit també en un dels principals problemes socials, econòmics i polítics del País Valencià. L’augment sostingut dels preus del lloguer i de compra, combinat amb salaris que no creixen al mateix ritme, ha deixat amplis sectors de la població —especialment joves i classes treballadores— sense un accés real a l’habitatge. Davant d’aquesta situació, cal superar les mesures puntuals i plantejar una estratègia estructural, ambiciosa i sostinguda en el temps.
El primer element clau és, sens dubte, la construcció massiva d’habitatge públic, social i comunitari, reformulant l’urbanisme per garantir el màxim respecte pel medi natural i agrícola. Actualment, el parc públic valencià és molt reduït en comparació amb altres regions europees. Incrementar-lo fins a nivells significatius —entre un 15% i un 20% del total en un termini d’una o dues dècades— permetria estabilitzar els preus i garantir una alternativa real (encara que parcial) al mercat especulatiu i turistificat que predomina.
Aquest esforç hauria de ser liderat per la Generalitat Valenciana i els ajuntaments, amb la participació directa de la societat civil i amb una planificació a mitjà i llarg termini independent dels cicles electorals. L’experiència de ciutats com Viena, Amsterdam, Copenhaguen, Berlín o Hèlsinki demostra que aquest model no sols és viable, sinó també altament efectiu.
La construcció d’habitatge públic no pot ser l’única eina. Cal fomentar també models alternatius com les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, que permeten accedir a un habitatge assequible fora de la lògica especulativa. Aquestes iniciatives redueixen la dependència del mercat immobiliari tradicional i generen comunitats més estables i equitatives.
Un altre element imprescindible és la mobilització de l’habitatge buit. En un context amb milers d’habitatges desocupats, és raonable aplicar recàrrecs fiscals als propietaris que mantenen aquests immobles fora del mercat, impulsar expropiacions als grans tenedors (banca, fons d’inversió, grans fortunes amb centenars o milers d’habitatges) i donar suport a les ocupacions organitzades de grans complexos residencials especulatius. L’objectiu no és penalitzar el xicotet propietari, sinó aplicar la lògica del bé comú, garantint l’accés a l’habitatge i activant un parc infrautilitzat.
Pel que fa a la regulació del lloguer, cal establir límits —relacionats amb el salari mínim interprofessional (SMI) i les pensions mínimes— especialment en les zones més tensionades. Tanmateix, aquesta regulació ha d’anar acompanyada d’un augment de l’oferta i d’un marc jurídic estable en què el dret a viure amb dignitat prevalga sobre el llibertinatge especulatiu. Experiències com la de Berlín mostren que intervenir només en els preus pot generar distorsions si no es complementa amb altres mesures.
El turisme és un altre factor determinant, especialment a València, Alacant i moltes zones costaneres. La proliferació de pisos turístics o de lloguer de curta durada ha reduït l’oferta residencial i ha encarit els preus. Cal, per tant, establir límits clars, regulacions estrictes i mecanismes que prioritzen l’ús residencial, així com planificar les grans infraestructures en funció de les necessitats col·lectives i no només del turisme.
A més, la rehabilitació energètica dels edificis hauria de ser una política central. Millorar la salubritat i l’eficiència energètica no sols redueix les emissions, sinó que també disminueix les despeses de les llars i del sistema sanitari, alleujant el cost de vida. Aquest enfocament, inspirat en models com el de Finlàndia, combina política social i sostenibilitat.
Finalment, tot aquest conjunt de mesures requereix un finançament sòlid. Posar fi a l’espoliació colonial estructural que patim, avançar cap a la condonació del deute il·legítim, garantir un model econòmic autocentrat, aprofitar els fons europeus, crear instruments financers públics i regular adequadament la col·laboració publicoprivada —per evitar que es convertisca en un simple mecanisme de transferència de recursos públics cap al benefici privat—poden fer viable aquest esforç. No es tracta tant d’una manca de recursos com de prioritats polítiques.
En definitiva, la crisi d’habitatge al País Valencià no té solucions simples ni immediates, ni es pot dissociar del model econòmic i social. Però l’experiència europea mostra que hi ha camins que funcionen. La clau és combinar una intervenció pública i comunitària decidida, situant el dret a l’habitatge per damunt dels interessos especulatius. Sense una aposta sostinguda, qualsevol mesura serà insuficient. Amb ella, en canvi, és possible convertir l’habitatge en un dret efectiu i en una eina d’apoderament col·lectiu.
No es tracta de fer volar coloms, sinó de dotar-nos d’un pla amb objectius ambiciosos, però concrets i verificables.
