En 1997 un grup d’amics vam fer un viatge inoblidable. Era agost i vam eixir de la Plana amb destinació final a Eslovàquia, un trajecte de 6.000 quilòmetres. Travessaríem França, Suïssa, Itàlia, Àustria, Hongria i Txèquia fins arribar al nostre destí. Hi havíem llogat una furgoneta Ford Transit, de nou places. Ens esperaven dos setmanes de circulació morosa per paisatges bells i ciutats mítiques (Viena, Budapest, Praga, Bratislava i, a la tornada, Venècia).
De sobte, tot just als quaranta-cinc minuts d’eixir de casa, el nostre poderós vehicle introdueix un factor absolutament al marge de qualsevol previsió: problemes mecànics. En plena autopista, encara dins el País Valencià, el motor senzillament s’atura. L’esglai és notori, però controlable. En la vigorosa psicologia del grup –estem de vacances, hem dissenyat un viatge engrescador- aquest imprevist no fa un efecte massa devastador. Però és el cas que ningú esperava, especialment tan prompte, una fallida mecànica. S’imposa –són les sis de la matinada- trucar al gerent de l’empresa que ens ha llogat la furgona.
-Deu ser el depòsit de la gasolina. Haurà entrat aire.
La solució, segons les instruccions telefòniques del responsable, és deixar el depòsit de la gasolina obert per a què n’isca l’aire que hi haja pogut penetrar. Ningú es qüestiona l’explicació perquè, al capdavall, és una explicació.
Accionem la clau de contacte. Funciona! Reprenem la marxa. Cares relaxades i el viatge, de nou, en l’horitzó. Però un poc més tard, una altra vegada: el motor s’atura de sobte i no vol tornar a posar-se en marxa. Hem avançat en la ruta prevista, i ara estem a prop de Barcelona. No tenim més remei que abandonar l’autopista i buscar un taller… però és diumenge! No importa: localitzarem un taller de guàrdia –d’aquests que obrin 24 hores els caps de setmana- i exposarem el nostre cas. Es tracta, segons sembla, d’un problema en el sistema d’alimentació del carburant. Res a veure amb aire al depòsit. Ens fan esperar un temps: Barcelona, aquest matí de diumenge enmig de l’infern controlat d’agost, està senyorial i deserta. El taller ens fa esperar el temps reglamentari, ens torna el vehicle com a reparat i ens cobra. És la primera factura que li guardem al gerent. Però, com potser el lector perspicaç haurà sospitat, aquest no és el final de les nostres tribulacions. La furgona torna a deixar-nos tirats només passar la frontera i, ja dins França, perdem gairebé dos dies i hem de visitar quatre tallers diferents fins que ens donen una solució autènticament solvent. Això serà a Chateaurenard, un poblet prop d’Avinyó on un mecànic algerià repararà convincentment el sistema d’alimentació del carburant. El diagnòstic del taller de Barcelona havia sigut correcte, però la praxi, nefasta.
És el cas que, en l’última de les parades forçoses, una grua ens va recollir. Vaig pujar al seient del costat del seu conductor. En un moment donat, aquest es va posar a parlar per telèfon. Jo anava distret, capficat en la mecànica de les furgones, però de sobte em va sorprendre la conversa: òbviament no parlava en francés. En què parlava? Vaig interrogar el conductor. L’home es va desentendre de la pregunta: no-res, va dir, un patois que usem ací. I llavors se’m va fer la llum: és clar, som al costat d’Avinyó, la llengua misteriosa és l’occità! Va ser la primera i l’única vegada que vaig sentir algú parlant en l’antiga llengua d’oc.
He recordat aquesta anècdota tot llegint La llengua dels amics, l’últim llibre de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries). El volum se subtitula “Autobiografia lingüística” i és de nou una immersió en els records de l’autor des del francés matern fins la seua conversió en catalanoparlant i catalanoescrivent de pedra picada. Un volum emotiu escrit amb la tensió estilística característica de Bezsonoff.
Entre 1975 i 1993 viu a Provença. Segons explica, no hi va sentir ni una hora seguida de provençal/occità. Una hora en díhuit anys: és així de brutal. La llengua dels antics trobadors es moria davant dels seus ulls –o ja hi era de cos present- i mentre pelaven aquella barba, ell ja s’imaginava amb la seua a remulla, perquè la situació del català a la Catalunya Nord no era més afalagadora.
Així i tot, la desolació lingüística Pirineus enllà ha sigut capaç de produir dos talents com Joan Lluís-Lluís i el propi Bezsonoff, grans veus que són com Frank Sinatra i Bing Crosby, assajant a vore qui canta millor.
Les evocacions amicals que fa Bezsonoff en aquest llibre són de bona llei, però és una llàstima que l’editorial suprimira el capítol valencià del volum. Des de l’època que sovintejava la Universitat d’Estiu de Prada Joan-Daniel té bons amics valencians (jo mateix me’n considere un), potser perquè coincidim en la seua cosmovisió i el seu sentit expansiu de la vida.
El vaig convidar un dia a fer una xarrada a Borriana, i a fer-hi nit. Quan vam acudir a l’hotel, Bezsonoff va observar el correcte valencià que parlava la recepcionista, una xica jove i guapa.
-Una xiqueta així, al meu país, segur que parlaria només francés, va observar entristit.
I llavors el va corprendre la sensació de ser potser l’últim parlant de català entre els seus, allà on la llengua, com els amics, va morint cada dia. I la seua gran humanitat desbordant es va encongir i es va torbar, només per un instant.
