“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Amb aquests versos, Maria Mercè Marçal obria una escletxa de lucidesa que, lluny de ser només una afirmació identitària, és també denúncia i presa de consciència que assenyala el patriarcat, el capitalisme i el colonialisme com a estructures entrellaçades que travessen les nostres vides.
Han passat dècades, però el món no ha deixat de donar-nos motius per a la ràbia i la revolta. En un present marcat per desigualtats, genocidis retransmesos en directe i una crispació i incertesa que ho impregna tot, potser Marçal no només ampliaria la llista de dons, sinó també la de motius per a alçar-se. Perquè allò que ella va posar en paraules continua vigent. Vivim temps en què els drets humans retrocedeixen mentre els discursos d’odi avancen sense complexos. Temps en què els monstres poderosos no només acumulen riquesa, sinó també impunitat. Temps en què la vida —la de moltes— val cada vegada menys. I, mentrestant, qui sosté aquest sistema continua sent, massa sovint, la primera víctima dels monstres.
Els pobles algonquins i ojibwa parlaven del wétiko, un concepte del seu imaginari que descriu una fam insaciable que devora tot allò que toca. Jack D. Forbes ja ho advertia en el seu llibre “Colón i altres caníbals: La malaltia wétiko“: no és només una metàfora, sinó una manera d’entendre un sistema que s’alimenta de l’explotació, de la colonització i del saqueig. Un sistema que no en té prou mai. I enmig d’aquest escenari, com assenyala Rita Segato, la violència no és una excepció: és l’estructura. Travessa cossos i territoris amb una precisió cruel, acarnissant-se amb qui sempre ha estat a la perifèria: dones, persones racialitzades, classes populars. No és només la guerra; és també el silenci, la precarietat, la invisibilització quotidiana.
També ací, a Europa, a l’estat espanyol i al País Valencià, no en som alienes. Veiem com es banalitzen discursos que abans ens haurien escandalitzat, com es retallen drets amb una normalitat inquietant, com hem sigut cossos sacrificables per als nostres “wétiko particulars”, lladres de sobretaula. Ens volen cansades, dividides, entretingudes. Volen que mirem el dit mentre la lluna crema. I, per informar-nos, sovint hem de buscar més enllà, trencar algoritmes i escoltar les veus que no tenen espai als canals tradicionals.
Els “tres dons” de Marçal no són només una identitat: són un lloc des d’on plantar cara. Un punt de partida per a una consciència que no es resigna, que no calla, que no es deixa engolir. Perquè ignorar altres lluites, pensar que no ens afecten, és un luxe que no ens podem permetre. Les violències estan connectades, com ho estan les resistències. I si alguna cosa ens ensenya aquest temps és que ningú se salvarà sola. Potser no podem aturar tots els colps d’aquesta maquinària ferotge. Però sí que podem escoltar-nos, reconéixer-nos, teixir complicitats, fer-nos costat i alçar la veu. Sí que podem convertir la consciència en una forma de rebel·lia.
Perquè, al final, mentre algunes lluiten per viure amb dignitat, moltes altres —ací i arreu del món— lluiten simplement per sobreviure. I el temps corre. Per a moltes, ja és temps de descompte. Davant d’aquells que volen fer la vida impossible, resistir no és una opció: és una necessitat. I, malgrat tot, continua sent una batalla que cal —i val— la pena lliurar.
Núria Arnau és membre de la permanent d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).
