Segons algunes fonts, el PSOE està esperant que Gabriel Rufián bastisca les despulles de l’esquerra espanyolista per tal que no es perden (massa) vots i veure de poder seguir governant. Cal fer una llista del que significa el PSOE?, OTAN, article 155, llei mordassa, habitatge impossible, augment de l’escletxa social, desmantellament de serveis socials, empobriment de la població, manteniment del sistema democràtic (sense pressupost des del 2023), decrets òmnibus per fer passar bou per bèstia grossa, reforçament de la cultura nacional espanyola en detriment constant de la nostra. Però clar, l’alternativa és pitjor, i tant que ho és. Així i tot, abans de seguir convé sustentar aquestes afirmacions amb la realitat.
Tot i que el PSOE ha construït bona part del seu relat polític com a garant del progrés social, quan s’analitzen les dades, emergeix una realitat molt menys coherent: un govern que, mentre defensa un discurs progressista, consolida dinàmiques que aprofundeixen desigualtats i tensions estructurals.
Un dels exemples més evidents és la despesa militar. Des del 2018 fins al 2024, el pressupost de defensa ha passat d’uns 10.000 milions d’euros a més de 20.000 milions, pràcticament el doble. Aquest increment no és menor: respon a l’objectiu d’assolir el 2% del PIB exigit per l’OTAN, però evidencia una priorització clara en un context en què altres sectors continuen infrafinançats.
Mentrestant, la desigualtat no només persisteix, sinó que es cronifica. L’índex de Gini es manté al voltant del 33-34, situant Espanya entre els països amb més desigualtat de l’Europa occidental. La bretxa és contundent: el 20% més ric concentra prop del 45% de la renda, mentre que el 20% més pobre amb prou feines arriba al 6-7%. Aquestes xifres desmenteixen la idea d’una redistribució efectiva, malgrat mesures puntuals com la pujada del salari mínim.
Aquesta desigualtat té conseqüències directes sobre els serveis públics. En sanitat, més de 800.000 persones esperen una operació, amb una mitjana superior als 110 dies. Això no és una disfunció puntual, sinó un símptoma estructural d’un sistema tensionat.
En educació, la comparació internacional és encara més reveladora. Espanya es manté en uns 480-490 punts en matemàtiques a l’informe PISA, clarament per sota de països com Estònia o els Països Baixos, que superen els 510 punts. Però el problema no és només de rendiment mitjà: és de desigualtat educativa. L’alumnat d’entorns vulnerables té moltes més probabilitats de fracàs escolar, i l’abandonament prematur continua al voltant del 13%, gairebé el doble que en països com Alemanya o els Països Baixos (al voltant del 6-7%).
Això desmunta el relat d’equitat: el sistema educatiu no compensa desigualtats, sinó que sovint les reprodueix.
En paral·lel, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals factors d’empobriment. Els lloguers han augmentat més d’un 30% en l’última dècada, mentre que els salaris no han seguit el mateix ritme. El resultat és que molts joves destinen més del 40% dels ingressos a l’habitatge, molt per sobre del límit recomanat. Parlar d’emancipació en aquestes condicions és, senzillament, irreal. I, en conjunt, l’acció política del govern de progrés és del tot inútil, un escenari creat per a la galeria, com acabem de comprovar una vegada més, amb els dos decrets: un de mesures de protecció davant l’escala de preus dels combustibles, i altres per a una suposada protecció dels inquilins, per a acontentar Sumar, però que tothom sap que eixe decret decaurà al parlament, al cap i la fi, una política inútil de fireta.
En l’àmbit institucional, la situació tampoc és menor. Governar amb pressupostos prorrogats des del 2023 implica una clara limitació democràtica: es gestiona el present amb eines del passat. A això s’hi suma l’ús intensiu de decrets llei —més de 100 en una legislatura—, que redueix el debat parlamentari i concentra el poder executiu. I ara, en el context de confrontació mundial, es fa impossible gestionar una situació completament nova amb uns pressupostos de fa 4 anys.
Tot plegat configura un escenari clar: augment de despesa militar, desigualtat persistent, serveis públics tensionats i dificultats creixents per a la majoria social.
I, malgrat això, el PSOE continua sostenint-se sobre un argument recurrent: “l’alternativa és pitjor”. Aquesta lògica del mal menor no és una proposta política, sinó una renúncia. No apel·la a convèncer, sinó a resignar.
En definitiva, les dades no apunten a una transformació estructural, sinó a una gestió que, amb matisos, manté els desequilibris existents. El problema no és només què fa el govern, sinó què no canvia. I això, en política, també és una decisió.
Per això és necessari canviar el tauler de joc, mentre l’esquerra accepte que el tauler és Espanya, i l’arquitectura política ha de girar al voltant de la constitució del 78, està condemnada a ser un titella en mas del PSOE. Ara és Podemos, els que en comprovar la inutilitat del seu projecte s’atansen a Rufián a veure si els cauen algunes molles. Més tard serà Movimiento Sumar el que tocarà a la porta del populista Rufián, amb l’esperança de veure si entre tots, més afeblits i humiliats del que ja estan, poden encara sustentar el PSOE a canvi d’uns quants ministeris i la possibilitat de repartir dividends sense esperar cap transformació real.
En clau de País, no vull ni pensar què pot suposar a Catalunya que ERC lidere eixe moviment, i com pot afectar el creixement d’Aliança Catalana; ni si serà un element de divisió dins de Compromís al País Valencià, on Iniciativa ja ha fet la seua aposta, mentre Més-Compromís roman, de moment, fidel a un projecte nacional valencià tímid, però propi. A les Illes, Més no eixirà beneficiada en cap cas.
Desapareguda l’esquerra alternativa espanyolista a Galícia i Euskadi, el perill era que ho fera als Països Catalans, si els Comuns a Catalunya i les despulles d’IU, Sumar i Podemos, al País Valencià i les Illes, en lloc de competir amb les esquerres nacionals, s’integraren en un projecte comú; la situació territorial donaria una imatge molt potent d’esquerda del territori espanyol, amb un centre farcit de partits espanyols i una perifèria on el poder espanyol s’esvaeix.
En impedir aquesta nova arquitectura política, Esquerra Republicana de Catalunya i el seu líder, Gabriel Rufián, esdevenen així en l’últim bastió de la construcció de l’espanyolisme a les nacions sense estat, quan des d’una òptica d’alliberament social i nacional la dinàmica hauria de ser tota la contraria: forçar la desaparició de les forces residuals de l’esquerra espanyola als territoris, i des de la força de la perifèria obligar a un canvi de la constitució del 78, si es vol, o el trencament complet amb l’Estat.
Perquè la realitat que ningú vol veure és que a Euskadi més del 60% és independentista, a Catalunya s’han assolit xifres superiors al 50%, a Galícia i al País Valencià, s’arriba a un 20% de vot que pot evolucionar cap a postures sobiranistes. Plantejar una dinàmica de tensió centre-perifèria és a hores d’ara l’única eina que podem fer servir per intentar capgirar la situació de degradació democràtica, social i nacional a la qual els diversos governs espanyols ens han dut. Però mentre les esquerres alternatives espanyoles juguen a trencar el vot a les nacions sense Estat, aquest escenari no serà possible. I és ací on entren en joc les propostes, que sota una música de regeneració i unitat de les esquerres, amaguen l’apuntalament del PSOE, el reforçament de la constitució del 78 i la construcció de la nació espanyola.
