Xe, mira, deixa’t estar; si la vaga fora indefinida, salvatge, amb barricades i tot, jo, la primera, t’ho assegure. Però, cagar a mitja galta, què vols que et diga, que no! A més, hi ha reivindicacions que no compartisc del tot. I llavors és quan tira d’argumentari, n’aporta bibliografia i escampa el poll, que té faena.
Vosaltres no ho enteneu. Les vagues són antigues, d’altres temps, diu la xiqüela sense apartar la vista del mòbil. Ara la batalla es dona en les xarxes, en l’univers digital, alliçona, no amb pancartes, decàlegs i cartellets avorrits que no mira ningú. Si voleu, vos compartisc el manifest en el meu Instagram i ja ho teniu bé.
Hom pensa, a la vista dels fets, que els drets laborals han caigut del cel i que les falles del sistema educatiu que patim són fatalitats sobrevingudes contra les quals no podem lluitar, com ara la caiguda -ara sí- lliure i desorientada de l’ensenyament públic. Com si totes les reivindicacions laborals, acadèmiques i organitzatives hagueren d’estar fetes a la mida de cadascuna de les persones convocades a una vaga. La lluita, sovint, no coneix matisos ni subtileses personals, especialment en moments d’extrema urgència social -com ara.
La instagramera i una part de la jovenalla docent, amb els diners que s’estalvien no fent la vaga, de segur que trobaran una app amb un paquet turístic ben engrescador de dos nits en Nàpols, un rellotge intel·ligent, un matalaf viscoelàstic i, de regal, l’entrada a un apartament en Torrevella, Alacant. A veure qui li diu que no a la ganga. Vagues a mi!
I a molts centres hi ha qui es tira tot el curs amb la palestina al coll i llacets solidaris en la solapa, però no fan vaga perquè, veges tu, no poden fer-la per raons ingràvides i peregrines, que no es creuen ni ells -i així en conec uns quants. Se’ls ompli la boca de rebel·lia mentre duen els fills a la concertada -com a mal menor- i els fa nosa perdre un dia de jornal -com pagaran, si no, l’apartament d’Almenara?
En aquesta amanida desllavassada de moltes directives arribistes, pussil·lànimes o panxacontentes, inspecció educativa ineficient o vaporosa, professorat desmotivat -una part sense vocació i arribat a la professió via carxot-, concentració de l’alumnat de compensació educativa i amb necessitats educatives especials només en centres públics i, per tant, l’aparició d’autèntics guetos segregadors -redeu amb la pública, ho vol tot per a ella…
I els sindicats, com si passara un carro. Consentixen -feta la llei, feta la trampa- que no s’acomplisquen els criteris legals del repartiment equitatiu de l’alumnat entre tots els centres sostinguts amb fons públics, és a dir, incloent-hi també la concertada. Renuncien a exigir que la nota de l’expedient de batxillerat no compte, com en la majoria dels països, per a la nota de tall d’accés a la universitat a fi d’evitar la injustícia dels expedients unflats -per qui jo em sé. Accepten que la tutoria del professorat en formació sovint estiga en mans de docents sense a penes experiència -no en tenen massa idea però els van bé pels punts. Accepten que la tasca de les tutories fregue l’esclavitud més ignominiosa mentre conviuen dins el mateix centre amb prebendes horàries escandaloses disfressades de coordinacions. Accepten la indefensió -i la vulnerabilitat derivada- del professorat mentalment superat per les circumstàncies deletèries de l’alumnat i el seu entorn. Accepten que la burocràcia digital s’apodere del quefer acadèmic, amb la complicitat de qui, fora de l’aula, hi troba recer i justificació a la seua tasca administrativa o al seu càrrec. Sindicats, qui calla atorga!
I davant el panorama, els sindicats progressistes apesebrats han renunciat a reivindicar amb fermesa i convicció un sistema educatiu exclusivament públic, valencià, laic i de qualitat i ara fallen més que una escopeta de fira i no saben ben bé a qui defensen; si al sistema, als seus afiliats o a si mateixos.
Per exemple, a la vista que el 93% del sistema educatiu de la Unió Europea és públic, on és la reivindicació històrica dels sindicats de planificar la desaparició progressiva i pactada de l’ensenyament concertat -una autèntica anomalia gairebé única en Europa? Qui vullga exclusivitat, que se la pague -dic jo.
Si volem transformar les coses, haurem de lluitar per fer-ho; la resta, romanços i excuses de mal pagador. La passivitat dels claustres, davant les injustícies i abusos del sistema, és pura complicitat; ja pots pegar-li voltes.
En fi, si els beneficis obtinguts de les vagues repercutiren exclusivament en qui les fan, com ocorre en altres països, no hi hauria prou totxos per a tantes barricades. I no patiu, que perdre el jornal d’un dia no és mal de morir, i més, si és per una bona causa. Ja tindreu temps d’anar a Nàpols i de dormir en un matalaf viscoelàstic. Ara, allò de l’apartament en Torrevella ho veig més difícil.
