Enguany s’ha parlat molt de la conversió creixent de la festa de les falles en una festa de masses que amenaça amb la saturació i el col·lapse. Estic d’acord en general però, com passa moltes vegades, el més important està en els matisos.
No sé per què em vaig recordar d’un vídeo de YouTube que va circular fa anys. Qui el va pujar el va titular “Far West Valencia” i mostra un cotxe atrapat enmig de la gentada al carrer de Cavallers. No sabem què havia passat abans, però el que es veu amb claredat és com un grup gran de joves el giren de costat. Algú proposa reiteradament “la vuelta entera, la vuelta entera” i aleshores acaben el que havien començat deixant-lo amb les rodes cap amunt. Se sent algú altre que comenta que se n’està eixint la gasolina. Allò hauria pogut acabar amb una vertadera desgràcia. Em va sobtar la data: 17 de març de 2007. Fa 19 anys, per tant.
El que vull dir és que els problemes de vandalisme i de masses ocupant Ciutat Vella no venen precisament d’ara. Recorde per exemple concerts a l’Albereda amb una quantitat de gent, d’alcohol i de diverses substàncies certament espectaculars. També recorde una falla propera al llit del Túria que tenia problemes seriosos per a plantar pels coetons borratxos que es llançaven en les seues immediacions. I em recorde a mi mateix amb els meus fills menuts tornant a casa des de la falla, i estava prop, tractant d’esquivar les cordades improvisades que em trobava en girar qualsevol cantó. El problema, aleshores, és una tendència fàcilment detectable des de dècades abans. Què és el que ha canviat, per què s’ha fet ara especialment perceptible? Se m’acudeixen algunes raons sense pensar massa, però caldria una reflexió més profunda.
Crec que actualment la massificació i la ingesta d’alcohol en concentracions diverses al carrer es produeixen a qualsevol hora del dia. La pràctica del tardeo fa que aquest fenomen siga visible -i genere incomoditat- a un espectre més ampli de la població. Ja no és possible anar tranquil·lament a veure falles sense trobar-te una discomòbil a ple rendiment.
Les multituds de les falles estan formades creixentment per turistes de fora de l’estat espanyol. Això es produeix a més en una ciutat castigada per la turistificació. La sensació d’estar perdent la ciutat i també les pròpies festes i tradicions és molt potent. Fins i tot els vàndals que llancen coets de gran envergadura són turistes que venen específicament a això.
Malgrat el record, efectivament potser hi ha més gent. El bloqueig de l’Estació del Nord en les falles del 2025 va ser un fet que no s’havia produït abans, almenys amb eixes dimensions. La solució que l’Ajuntament del Cap i Casal va impulsar, és a dir, evitar l’arribada de trens de rodalia entre les 13.00 i les 15.00 hores va evidenciar de manera molt clara les prioritats. En efecte, mentre es promociona l’arribada de turistes, amb campanyes dirigides específicament als turistes madrilenys, sembla que es considera que si sobra algú és la gent de les comarques, que és per ahí per on cal començar a tallar.
I també crec que, paradoxalment, ha augmentat des de fa dues dècades la consciència que les falles són un patrimoni social i cultural a defensar. Crec que abans les postures eren més nítidament contraposades, fallers i antifallers. Ja fa temps que vaig qualificar als antifallers com a senyorets o desarrelats, i bàsicament ho mantinc. L’antifallerisme és una altra versió de l’autoodi valencià. És de veres que hui continua detectant-se aquest gest d’elitisme sobreactuat, però crec que en moltes de les crítiques a la situació actual de la festa pot trobar-se preocupació genuïna. Crec que molts dels crítics podrien perfectament -potser fins i tot ho desitjarien- ser fallers d’unes altres falles o fins i tot d’aquestes mateixes vistes més de prop.
És curiós que quan pense en les falles de 2026 ara que ja les hem cremat, en el que pense és en la meua xicoteta comunitat de Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, en persones concretes, en el malhumor creuat de melangia de Carles, per exemple, en la vis còmica d’Aitana, la nostra fallera major, en la sornegueria de Vicent no exempta de fatalisme, que enguany ha tornat a nàixer, i no és la primera volta, en eixe amic que no m’importa en quin embolic es fique perquè és el meu amic i és una gran persona, en Pepe, advocat de nissaga escènica, que com és vertaderament feliç és escrivint i dirigint obres de teatre per a la presentació, en Ana, secretària tants anys, que ha travessat una malaltia com qui travessa una junta de divendres especialment intensa de la qual alçarà acta, en Estrella, en Albert, en Paula, forta com un jonc, en els companys i companyes de la taula 2, en Merche i el seu lideratge somrient, en Ripoll el savi, introspectiu, resolutiu i generós, en José Agustín, amb la seua manera particular i íntima de ser sentimental, en altre Carles, cultura fallera en acció, en Elvira, en Carles, en Fina, en Raquel i Dani, en Mamen i Carol, en Marijús i Mari Nieves, en Reme, en Berta, tornada des de l’olimp vilatà al lloc al qual sap que pertany, en Alberto i Maria José, en Javi, en Lucia, en Manolo, en Marisol, en Empar, en Sole, en Gemma, i, clar, en Martí, en Rosa, en Verónica. I també en tota la gent que ja no està amb nosaltres, l’absència de la qual es fa més punyent els dies de falles. Enguany he recordat molt el nostre degà, Enrique, tan diferent de mi en tantes coses i amb el qual vaig aprendre a trobar les coses importants i profundes que compartíem. Enguany l’he trobat molt a faltar. Cada vegada som més a la comissió, però la sensació és que cada vegada som menys. Es desfà el paisatge humà que anomenàvem casa i ens queda el record i el llegat i la voluntat de sostindre’l. També la certesa que algun dia serem nosaltres els recordats, i que potser siga la falla un dels espais on més se’ns recorde estrictament com a persones.
Això és per a mi les falles, la falla. Per això quan llig les diagnosis sobre les falles sent que no parlem del mateix, que moltes d’elles no parlen de les falles que jo sent i que jo visc. Eixes xicotetes comunitats sempre han estat ahí i sempre han sigut el més important de la festa, qui la fa i qui li dona sentit. Ens arrelen als barris, als carrers i a la nostra gent. Són una part importantíssima de la nostra identitat. Un és de la falla que és. Per això pense que les falles tenen problemes, però que les falles no són el problema.
A canvi, en moltes reflexions sí que he percebut aquesta consciència que les falles són alguna cosa valuosa a protegir, encara que moltes vegades també en aquest cas em quede amb la sensació que s’escriu des de fora, amb una idea vaga del que és la vida de casal o amb la idea derrotista que tot està ja perdut. I, tanmateix, per davall del soroll i del turisme global, més enllà de les mojiteries, les paradetes diverses i els food trucks, aquesta sociabilitat popular continua. És de veres que algunes comissions -ni tan sols la majoria- han venut l’ànima al dimoni a canvi de les molles de la festa neoliberal. Però fins i tot en eixes, a dins del casal, a l’envelat, la comunitat persisteix.
Crec que amb les matisacions assenyalades el problema està ben detectat. El que cal ara i per fi és crear lligams i complicitats amb la convicció que els problemes són comuns i que les solucions hauran de ser-ho també. I tindre clar que les institucions al servei de la gran hostaleria formen part del problema. Com en tantes altres coses, haurà de ser la societat civil qui faça i qui pressione. I els que han venut l’ànima al dimoni que miren a veure si la poden recuperar, perquè farà falta.
