Tothom amb un mínim de sensibilitat sap que la felicitat és un dia de mercat. Anar i vindre del personal, ai, xica, que no t’havia vist, dringar de les culleretes en el café, olives xafades, sépia a la planxa amb picadeta d’all i julivert, dus un plateret de cacau, rei; sí, i ves fent-nos el cremaet; en aquella parada les tenen més barates -ara, no valen res-; prova’t eixes sabates, ja sé que no t’agraden però prova-te-les!; fica-me’n quarta i mitja de les de sempre; bandido!, me n’has posat una de podrida… En fi, si busques la vida, allà la trobes.
Sense anar més lluny, fa uns anys el Mercat Central de València encara era una experiència estètica, visual i olfactiva única. Ara, infestat per turistes pertot, ha esdevingut un parc temàtic alié i estrany a la seua clientela tradicional i a la ciutat que l’acull -com mitja Ciutat Vella, siga dit de passada. Ha passat de ser una orgia organolèptica a un reclam consumista asèptic amb traça embafosa de franquícia de vainilla. En no res, del que era només en quedarà la corfa i gràcies.
Ara Quelo -que ja no va al Mercat Central els dissabtes- ja no veu des de sa casa l’Albufera, sinó els àtics de luxe dels jóvens refugiats ucraïnesos i els seus cotxassos elèctrics. I tampoc no veu la jovenalla de l’institut que se n’han anat del barri perquè algun promotor degué pensar que allò era Manhattan i els nous compradors s’ho deuen haver empassat perquè no n’han deixat ni per a tastar.
I també ben prop del que fa poc era horta una tanca publicitària que anuncia una nova promoció amb al·lusions directes a l’entorn natural i hortolà -i mirant l’estat desolador dels voltants, li has de posar bona cosa d’imaginació perquè quadre l’estampa: vies de tren per tot, solars, enderrocs, ferralla, terra campa… Al remat, dibuixen un barri ideal per als que vindran, perquè els qui estaven han acabat centrifugats i aplanats, com en una rentadora desfermada, déu sap cap on. Però van anant, conten.
Son pare de Quelo, el tio Batiste, vivia en una de les poques alqueries que el creixement de la ciutat s’engolí fa uns anys. A tocar, bramava una mar tempestuosa de vies ferroviàries, naus industrials escampades, murs alts de pedra, camins tallats abruptament, passarel·les per a vianants, pals, cables i creuetes, que de vegades espurnejaven, tot encastat en un paisatge electrificat que abocava a l’estació del Nord. Era l’entrada a la ciutat. Era -i és- el sud del sud.
Per a l’espai alliberat pel futur soterrament de les vies, el 2022 es planificà, mitjançant un concurs d’idees, una intervenció similar a la realitzada en l’antic llit del Túria: un corredor verd urbà per a la ciutadania -un pulmó de 4 quilòmetres en una de les parts més degradada i oblidada de la ciutat- que connectaria directament amb el Parc Central.
Però es coneix que a l’actual corporació municipal li esmussa el color verd perquè ha rescatat un d’aquells projectes -caspós i destrellatat com ell a soles- que fa de València un autèntic circuit urbà, amb vehicles pertot -amb 4 carrils, mínim; serà per carrils!-, soroll i contaminació que no te l’acabaràs -i, ah!, que els impulsors de segur que no patiran; què t’hi jugues?
Ai, Corredor Verd, Corredor Verd, ignorants! Que si vols verd, mante, te’l menges tu en l’amanida, que ja ho tens bé. I si vols horta, enfadós, et mires la tanca publicitària de què parlàvem, que encara en tindràs massa. Perquè, ja està bé!, els miracles, a Lourdes; com tota la vida.
