En política, els resultats importen. I massa sovint, a l’esquerra de l’Estat espanyol, els resultats no responen a les expectatives que generen els discursos. En l’última dècada, la irrupció de noves forces a l’esquerra del PSOE —com Podemos o Sumar— havia de trencar l’hegemonia socialista. Però, en la pràctica, el que hem vist és sovint el contrari: fragmentació, pèrdua d’eficàcia i, en última instància, reforçament del mateix PSOE.
No és només una percepció. El sistema electoral espanyol, basat en circumscripcions provincials i en la fórmula D’Hondt, penalitza la dispersió del vot. Quan diverses candidatures competeixen dins d’un mateix espai ideològic sense assolir els llindars mínims, el resultat no és pluralitat efectiva, sinó infrarepresentació. I tot i que el PSOE, difícilment l’hauríem de situar a l’esquerra, de fet replega el vot dels progressistes i no pot ser bandejat sense més ni més.
El cas de la ciutat de València en les eleccions municipals de 2023 és especialment il·lustratiu. La candidatura de Podemos va obtenir prop d’un 3% dels vots, insuficient per superar el llindar del 5% i accedir al consistori. Aquests vots, sense traducció institucional, van contribuir a trencar la majoria progressista que fins aleshores havien sostingut Compromís i el PSPV-PSOE. El resultat és conegut: canvi de govern i retorn de les dretes.
Davant d’aquesta realitat, han sorgit propostes per evitar la fragmentació. El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat la necessitat de llistes unitàries de l’esquerra a escala provincial. La lògica és clara: sumar forces per maximitzar representació i evitar que es perden vots.
Ara bé, aquesta proposta, tot i ser raonable en termes tècnics, deixa intacte el problema de fons. Perquè la qüestió no és només quants escons s’obtenen, sinó des d’on i per a què es fa política. Les esquerres d’àmbit estatal comparteixen, amb matisos, un mateix límit: la seua dificultat per assumir plenament el dret d’autodeterminació de les nacions sense estat. I aquest límit no és menor; és estructural, i defineix de fet tota l’acció política de les esquerres estatals.
Per això, potser cal plantejar el debat en altres termes. No tant com sumar sigles dins d’un mateix marc, sinó com articular projectes polítics coherents amb la realitat nacional de cada territori. En aquest sentit, la integració de les esquerres alternatives dins de projectes d’arrel nacional —allà on aquests ja existeixen— podria oferir un doble avantatge: més eficàcia electoral i més coherència política.
No es tracta d’una hipòtesi abstracta. En territoris com Galícia, Euskadi o Catalunya, forces com el BNG, EH Bildu o ERC han demostrat una capacitat notable per combinar agenda social i projecte nacional, consolidant bases electorals més estables i, en alguns casos, contenint amb més eficàcia l’avenç de la dreta.
A més, aquesta opció presenta un avantatge addicional: la coherència amb els processos d’alliberament nacional que, històricament, han articulat la dimensió social i la nacional com a parts inseparables d’un mateix projecte. Fragmentar aquestes dues dimensions no només debilita l’estratègia electoral, sinó també la capacitat de transformació política.
Al País Valencià, el debat continua obert. La coexistència de Compromís, Podemos i Sumar reprodueix una competència que, com s’ha vist, pot tenir costos elevats. La pregunta és si aquesta dinàmica respon a una estratègia sòlida o, simplement, a la inèrcia d’un espai polític que no ha resolt les seues contradiccions.
Perquè, al capdavall, la qüestió és senzilla: si l’objectiu és transformar la realitat —social i nacional—, calen eines que no només sumen vots, sinó que també tinguen un projecte clar. I potser, arribats a aquest punt, la pregunta inicial continua sent la més pertinent: però què hi fan, ací?
