Els primers anys després de la Transició política foren de desencís i desmobilització. Així i tot, hi hagué un creixement important del moviment d’objecció de consciència i de la insubmissió a l’exèrcit -MOC, Mili KK. Als anys huitanta i primers noranta del segle XX, hi havia Jornades Antimilitaristes i de No violència, campanyes contra el joguet bèl·lic i sexista, pel dret a l’objecció durant la mili, devolucions col·lectives -incineracions fins i tot- de cartilles militars, el debat i la mobilització contra l’entrada a l’OTAN, l’Objecció Fiscal, Servei civil -sí o no-, Euromíssils (Era Reagan) i perill de Guerra Nuclear a Europa, trobades, acampades, etcètera; una gran activitat desplegada per a contestar el militarisme. Més de mil set-cents joves varen passar per presons militars i civils en un acte de desobediència que finalment va aconseguir la supressió del servei militar obligatori.
Va caldre lluitar molt contra el servei militar. El PSOE havia creat una llei d’Objecció de Consciència (LOC, 1984) més aviat cosmètica que buscava desactivar el moviment antimilitarista. El PSOE va passar d’“OTAN de entrada no” al “Vota SÍ en interès d’Espanya”. La LOC establia un tribunal per a jutjar a cada jove que sol·licitara no fer la mili. Això permetia un ampli ventall d’arbitrarietat i la resposta del moviment va ser clara i contundent. L’any 1985 prop de tres milers d’objectors enviaren el mateix escrit, l’havien preparat col·lectivament, en què informaven el tribunal de la seua intenció d’objectar. Això neutralitzava en part l’estratègia arbitrària, atès que tots al·legaven el mateix. Tres anys després, els objectors ja eren més de deu mil. Les cartes col·lectives impedien els judicis individuals. O els acceptaven tots o els denegaven tots. Els primers anys optaren per acceptar totes les sol·licituds per a lliurar-se de la mili i molts joves se’n beneficiaren. La LOC demostrava així la seua incapacitat.
Tanmateix, per a una part important del moviment antimilitarista, l’objecció de consciència, tot i haver significat un avanç, continuava sotmetent a l’Estat la decisió sobre la prestació social substitutòria (PSS). No feies la mili però t’encarregaven activitats que haurien de ser remunerades i que llevaven llocs de treball, sobretot, en l’àrea dels serveis socials. Una mena de mà d’obra gratuïta. A més, eren 18 mesos en comptes dels 14 de la mili. La resposta fou la insubmissió.
Els insubmisos demanaven no ser jutjats fins que es resolguera sobre el dret a l’autodefensa. Josep Leiva fou un dels integrant del primer grup de valencians que es va declarar insubmís al febrer del 1989. En declaracions als mitjans, Leiva afirmava que preferia la presó a ser submís a quatre generals. Reivindicava el dret a l’autodefensa com una qüestió de consciència per a la qual no necessitava ningú que el representara.
Els advocats de Mili-KK i la Coordinadora Pacifista del País Valencià pretenien paralitzar els procediments oberts contra els insubmisos valencians fins que resolguera el Tribunal Constitucional sobre el dret dels processats a defensar-se ells mateixos en els judicis orals. De fet, El TC havia anul·lat el judici contra l’insubmís valencià Carles Cases quan aquest va interposar recurs reclamant el seu dret a l’autodefensa. Mercè Teodoro, l’advocada de Mili-KK va insistir que la justícia estava incomplint el Tractat de Roma, signat per Espanya en 1950, que reconeix el dret a l’autodefensa judicial. El ministeri fiscal demanava per a Leiva un any i sis mesos de presó per negar-se a fer el servei militar. Per als altres dos joves, Carlos López i Juan José Casado, demanava dos anys, quatre mesos i un dia. En aquell moment, 1993, hi havia 140 insubmisos al País Valencià dels quals quinze es trobaven sotmesos a processos judicials i tres eren a presó. Entre els empresonats, hi havia el director de fotografia de cine Miquel Llorens.
El col·lectiu Mili-KK va anunciar una campanya de sensibilització sobre l’estructura militarista de l’estat i va demanar a associacions, col·lectius i entitats que es pronunciaren públicament sobre la insubmissió. La Unió Progressista de Fiscals i Jutges per a la Democràcia van manifestar el seu suport a un canvi en la legislació.
Quatre joves insubmisos es declararen en vaga de fam des del divendres 14 de maig a l’edifici del carrer La Nau de la Universitat de València. Demanaven l’alliberament dels insubmisos valencians empresonats. El dia anterior, membres de Mili-KK s’encadenaven davant l’Audiència. Segons que relatava Javier Casal a Diario 16, una cinquantena de joves es concentraren a la plaça Alfons el Magnànim, coneguda popularment com el Parterre, i des d’allí marxaren cap a l’Audiència on travessaren una cadena de part a part del carrer i alguns s’encadenaren. Repartiren fulls entre els vianants i els conductors de l’embús que s’hi va produir. Als pamflets denunciaven que l’estat tracta de criminalitzar els insubmisos i convertir la insubmissió en un delicte, tracten de convertir les seues posicions contra el militarisme en una qüestió judicial. Els encadenats anaven abillats amb el clàssic vestit a ratlles dels presidiaris. 10 minuts després, retiraren la cadena. Quan ja havien marxat pel carrer de la Pau, dos furgons dels antidisturbis que arribaven els van encerclar, els van escorcollar i identificar en una operació que va durar més de mitja hora tot acollint-se a la Llei Corcuera, antecedent de la llei mordassa.
Els quatre joves antimilitaristes que es trobaven en vaga de fam a l’edifici del carrer la Nau de la Universitat de València, Xavier Francés, Josep Leiva, Juan Carlos López i Ismael Marín, publicaren un article en què deien que es negaven a formar part de l’exèrcit perquè no volien “col·laborar en les morts i destruccions que produeixen les guerres ni amb els beneficis que deixa el mercat d’armes”. Plantejaven que en jutjar els insubmisos es violen, si més no, dos drets: “El dret de la humanitat a desfer-se de la lacra del militarisme i el dret individual a la pròpia consciència”. Afirmaven que havien arribat fins ací -judici, vaga de fam, futura presó- per a demostrar que la insubmissió és un gest de compromís i responsabilitat social. Rebutjaven la Prestació Social Substitutòria (PSS) perquè és utilitzada com a mà d’obra gratuïta i sense cap dret laboral. Consideraven que “per la transformació progressista de la societat cal l’acció decidida de la gent disposada a negar-se a col·laborar amb les injustícies”. Acceptaven ser presos de consciència amb la convicció que la seua actitud “afavoreix l’acció social per la Pau, primer pas per obrir les portes d’un futur sense Exèrcits”.
Grups musicals com Reincidentes, Barricada, Código Mortal, A Palo Seco, Obús, Ska-P, Skaparapid, Soziedad Alkoholika, Maniática, Club Negro i molts altres feren cançons antimilitaristes i que animaven a la insubmissió. Lluís Llach va fer una cançó, “Insubmís”, en què els cors els feien joves insubmisos. A Bilbao es va celebrar el festival Intsumisio Eguna, des del 1994 fins al 2001. La pressió social fou molt intensa. L’any 1997 ja hi havia més de vuit-cents mil objectors i uns quinze mil insubmisos. No hi havia prou llocs de prestació per a tant d’objector i empresonar tants joves insubmisos era un escàndol insuportable per a l’estat. Finalment, després d’anys d’incapacitat de l’estat per a gestionar aquest desafiament, al març del 2001 es va aprovar l’abolició de la mili obligatòria.
El moviment ha continuat com a moviment antimilitarista i contra les guerres. Ara, quan el capitalisme de mort i l’imperialisme fan sonar de nou tambors de guerra, caldrà recordar l’exemple d’aquella generació i plantar cara als qui volen tornar als malsons del segle XX amb l’únic objectiu d’omplir-se les butxaques al preu de la sang dels joves de les classes populars. Ara més que mai, INSUBMISSIÓ.
[Aquest article ha estat publicat, prèviament, al llibret de la Falla Arrancapins, la qual enguany porta per lema “En peu de Pau”. Us recomane que la visiteu i que en llegiu tot el llibret.]
