Us recomane hui un exercici que pot servir per repassar les figures retòriques, aquesta vegada aplicades a la realitat que ens envolta. Repassarem què és un oxímoron. I per fer-ho més entretingut, a la vegada posarem la mirada en els dos termes antagònics, i els relacionarem amb les conceptes d’odi i d’autoodi. Si arribem al final de la tasca, potser podrem unir el cercle i identificar què uneix els dos pols, en principi enfrontats, en un sinònim conceptual que cada vegada ens creiem més: deixar fer als poderosos, que nosaltres no sabem com es fa i, a més, no ens pertoca.
El treball és senzill, allò de l’anàlisi dels resultats ens deixarà de pasta de moniato, i si algú troba una solució fàcil a tot plegat, podem estar segurs que ens està mentint.
Anem allà…
Cas 1
Un jove, d’uns vint-i-pocs anys, nascut i resident en un barri perifèric de Madrid, que no ha acabat l’ESO i treballa de repartidor de cerveses. Molts matins, cap a les set, Rufian el veu descarregant caixes, amb sorollosa dringadissa, davant del bar de la plaça on pensa celebrar amb una canya la pujada del sou mínim que votarà hui al Congreso. Segur que aquest xicon se’n beneficiarà. Sí que serà un fet per celebrar. Pensa que seria bo poder fer-se la canya amb el xaval aquest i tot, per compartir l’alegria. Quan es creuen, la cara del polític mig adormida, com sempre, i el somriure obert que li ha provocat el seu pensament, prenen la forma d’un retrat cubista. Els insults del jove li han trencat l’encís: ¡Catalanufo indepe! ¡Hijo de puta, vete de España! ¡Mereces que te fusilen! El polític se n’adona que sí que caldria fer una cervesa amb aquest xicon. Però com li explicaria…?
Quedem-nos amb una frase de Rufián: els ratolins i les rates votant gats. Gats que sols volen tendres ratolins per a cruspir-se’ls.
Cas 2.1
Els immigrants que viuen als EUA voten Donald Trump. Trump prometia als mítings electorals la deportació de tots els immigrants il·legals. Els assistents a aquestes arengades eren de dos tipus. En el bàndol dels odiadors, és a dir, els autoanomenats nord-americans, trobem a aquells que presenten un ADN dels immigrants europeus de fa dos-cents anys. Els podem diferenciar perquè es passegen amb autoritat, amb barret de cow-boy i amb la segona esmena muntada al muscle. Al pit llueixen el guardó patriòtic guanyat a base de matar indis, indígenes, amb totes les connotacions miserables i salvatges que el cinema ha sabut atorgar-li a la paraula. Alhora, junts però mai barrejats, la host (que no sap que ho és) està conformada per immigrants més nous, castellanoparlants, que es congreguen allà per celebrar que hi haja algú que vulga deportar els seus compatriotes il·legals. Per tant, els immigrants legals fan de gats dels immigrants sense papers. Ves per on que ara aquests legals també li fan nosa a l’ICE, que els persegueix com es perseguiria una plaga de rates.
No sé si aquests votants trumpistes se’n penediran prou, si aprendran quin és el bàndol al qual pertanyen i que això de votar sí que serveix per alguna cosa. El que sí demostra és un autoodi social, entre aquells que anomenàvem la classe baixa, ara escindida en classe baixa-alta (o amb aspiracions de no ser baixa) i classe baixa-baixa (que no sap què menjarà hui).
Recopilem a la graella següent els termes lingüístics i socials (en rosa) amb els exemples exposats en els casos 1 i 2.1.
Cas 2.2
Feijoo el Taoista i Abascal L’excés de cupo quasi ni s’atreveixen a pronunciar-se sobre la guerra que estan muntant Trump i Netanyahu, cadascun -dels quatre– amb els seus interessos personals, més o menys clars i clarividents. Els dos personatges que es presentaran en breu a les eleccions espanyoles són els que més paperetes tenen per guanyar. És a dir, que si cap deu cristià li posa remei, com espanyols per imperatiu legal que som, aquests personatges rebran el suport de la majoria de ciutadans espanyols i es convertiran en els nostres governants. Sí, un altre exemple clar dels conceptes d’oxímoron, d’odi als diferents i d’autoodi, la forma més deplorable d’odiar.
Cas 3
Fa dos dies des de l’institut s’han passat a fàbrica dues comandes de samarretes. En total, unes 200 samarretes per a la totalitat i més del personal docent i no docent del centre. La gent que les porte lluirà un d’aquests dos eslògans:
- La llengua no es toca: A favor d’una llengua (la que siga, pel que siga) que continuen demanant que no es toque.
- Contra la censura: Un nou eslògan per protestar contra una tocada més a la llengua. Una censura sense més pistes… serà perquè a bon entenedor, poques paraules li calen. Ara bé, que veient el resultat del primer eslògan, potser sí cal alguna explicació.
Els portadors d’aquestes samarretes seran els mestres i professors, justament el col·lectiu que ha d’ensenyar conceptes clars, i sobretot, ha de transmetre allò de l’esperit crític, ensenyar a pensar i a adoptar posicions vàlides per aconseguir solucions a problemes concrets, sempre que els conceptes, les metodologies i les competències siguen adients als objectius establerts, i els criteris d’avaluació i les rúbriques així ho corroboren.
No seré malpensada. Potser no són samarretes de protesta i sol són per jugar a les endevinalles a l’hora del pati. No sé si la meua salut mental aguantarà tant d’oxímoron.
Cas 4
Per acabar, un exemple molt proper. Potser també és el més colpidor, per inesperat.
Ara i ací, el 8 de març de 2026, als pobles de la Safor, han aparegut davantals, amb pitrera i tot, de color morat, penjants als balcons. Seré jo l’única que m’espante? M’ho explica una veïna… A això el col·lectiu d’ames de casa li diu feminisme.
Empleneu vosaltres la graella, que a mi ja em cansa…
