L’experiència ens diu que res no és el que sembla, que les coses, fins les aparentment més senzilles, es presten sempre a múltiples interpretacions. Les interpretacions que en fem tampoc no són pures ni innocents, sinó que arrosseguen el vici de les pròpies circumstàncies i manies. Convivim malament amb el dubte i ens emprenya molt haver de reconèixer la pròpia ignorància. Som animals de veritats unívoques amb una tirada insana al fanatisme. Tot depén del color del vidre a través del qual observem la realitat, en efecte. De l’aplicació pràctica d’aquella suspicàcia sistemàtica que proposava Joan Fuster tant pot nàixer la més nècia teoria conspirativa com un nou paradigma científic. És difícil trobar el punt d’equilibri entre la tendència a xuplar-nos el dit per mantenir-nos en la il·lusió d’una infància perpètua i la sospita que estem voltats d’ombres que esmolen la navalla que ens degollarà a la propera cantonada. La santa innocència i la paranoia de la desconfiança naixen segurament de la mateixa font poruga. D’ací l’habilitat humana per embolicar la troca. O és que potser la troca s’embolica sola a poc que hi posem la mà de la nostra ignorància.
La política, entesa com la projecció pública de l’exercici del poder, és el terreny idoni per estimular tant la innocència com la suspicàcia. Per defecte o per excés, és molt difícil interpretar-ne els rituals, els gestos, el llenguatge i, en últim terme, els propòsits i les conseqüències. Politicòlegs i analistes del ram fan mans i mànigues per transmetre’ns la lectura correcta de les paraules i accions dels gurús de la tribu. Però aquesta hermenèutica, imprescindible, no cal dir-ho, tant pot contribuir a augmentar la confusió com a posar-hi una mica de llum. Si el discurs del polític extrema la seua simplificació per adaptar-se barroerament a l’oïda del llec, cau de cap en el fang del populisme, que aprofita la ignorància per manipular la massa i servir els propis interessos de casta. Si s’enroca darrere els tecnicismes i les frases fetes per amagar la falta clamorosa d’idees ja sabem de quin peu coixeja. Parlar clar i català, amb arguments sòlids i els mínims dogmes possibles, no és a l’abast de la majoria dels professionals de la cosa pública, per desgràcia. La tendència més comuna és embolicar la troca. Mal, doncs, si la complexitat es redueix a un menjar ràpid de moltes calories i poca substància, mal si no se’n sap traure l’aigua clara i l’excés d’ingredients mata el sabor del putxero.
El “No a la guerra” declarat per Pedro Sánchez és l’exemple més recent del que estem dient. Com aquells kremlinòlegs d’antany, experts a desvelar el sentit dels gestos i les paraules, la posada en escena i el moment triat pels líders soviètics, una plèiade de periodistes s’esforça a prendre les mides exactes del que es diu i del que no es diu, dels propòsits explícits i les intencions ocultes del president espanyol. No cal dir que la troca ja estava embolicada abans, durant i després d’una iniciativa que ha posat dels nervis Trump i descol·locat la dreta espanyola, que a l’hora de la veritat sempre se li escola el patriotisme per la butxaca foradada d’una moral de conveniència i algun que altre líder de la indecisa Europa. També l’esquerra de l’esquerra, no acostumada que li pispen la cartera de les pancartes de les causes nobles de manera tan descarada. No cal dir que ens alegrem que algú amb poder pose una mica de trellat en hores tan baixes i apel·le tan sumptuosament com potser estèril al dret internacional, encara que aquest algú siga un expert en els equilibris i la tècnica de l’oportunisme com Sánchez. Feina tindran els crítics a interpretar una història que promet ser interminable i nosaltres a deixar-nos convèncer. Però no ens oblidem de l’essencial: el cost en vides humanes, patiment i misèria que jau sota les bombes. Per embolicar la troca, al capdavall, ningú com el zombi Aznar, per a qui el no a la guerra és (traduïm) criminalment ingenu i lògicament absurd.
