Que la ment ens du d’ací cap allà i que ho fa, aparentment, sense sentit ni control és un fet. Dimecres a la tarda, veient i escoltant el debat o presentació o posada en comú del projecte o idea o voluntat compartida que van protagonitzar Delgado i Rufián a la sala Galileo Galilei de Madrid, se’m representà mentalment un moment històric i durant més de trenta anys insubstancial i esvaït del meu record. En la joventut un dels amics de la colla, que tenia llavors 17 o 18 anys, estava pendent de ser cridat per complir amb el servei militar a la pàtria espanyola. La política i la lluita contra les injustícies, sobretot les absurdes, està en el meu tarannà –o ADN, si voleu-, és quasi el meu leit motiv. Per això aquell xic em va vindre a preguntar i vaig poder explicar-li com de senzill era canviar l’arma, el temps perdut i les escridassades diàries per una tasca social o administrativa amb sou zero durant nou mesos, però a prop de casa i sense sentir-se excessivament maltractat. Inclús em vaig oferir encantadíssima a tramitar-li jo la paperassa. Ni pensar-ho, em va contestar, i realment no s’ho havia pensat. Jo faré la mili com tots, i ja està. Em va saber prou malament per dues raons: per creure que les meues explicacions no havien estat bastant bones per fer-li veure les bondats de la via alternativa i, també, per comprovar que el meu amic seguia la inèrcia del fer sense pensar, altrament dit, no em compliques la vida.
El coneixement més ampli de la condició humana – que guanyes amb l’observació de les diferents reaccions personals a distints reptes– em fa creure que la causa de no fer-se objector era la por d’aquells primers moments, el salt al buit que suposa fer una tria mancada de proves empíriques que avalen allò desconegut. I tot això als putos 17 anys. També era habitual –ara espere que siga residual– que els mascles del ramat militar no utilitzaren ni una del miler de neurones que per estadística humana posseïen, aquests soldadets, i etiquetaven els companys objectors com a mariques, donant-li al terme tot el sentit pejoratiu que sols pot existir a les seues buides ments entrenades per a odiar el proïsme. Però, malgrat tot i gràcies als insubmisos (socialment oblidats per aquesta desagraïda pàtria), s’havia aconseguit -judicialment i per llei- el reconeixement de l’objecció de consciència. Aquest sintagma, inventat per a l’ocasió, pretenia ser l’eufemisme adequat per a diferenciar allò establert pel sistema, que podem definir com una mena d’exèrcit militar patrioter, exempt i alienador de raonament, expert en fossilitzar ramats obedients, d’allò altre que representa un sentiment de rebuig, que s’hi oposa i desobeeix el sistema creat, i el desobeeix a través d’un raonament individual i lliure, amb plantejament-argumentació-conclusió i fixant, a més, objectius ambiciosos a mitjà i llarg termini.
Però, en aquell temps pretèrit la vida es movia d’una altra manera…
Amb la capacitat d’informació, algoritmes i síntesi actual ja sabem que la lògica de fer-se objector, ara mateix, enfonsaria qualsevol inèrcia! Si el que es buscava en l’exèrcit -o en la vida- era valentia i coratge, quin acte individual hi ha més valent que triar un camí inexplorat amb la convicció que és el més ajustat a les teues idees en un moment i una situació determinada? Allò covard, il·lògic i borreguer és seguir un camí marcat per altres que davant teu han anat a parar al mateix atzucac. Mortal de necessitat.
Però com tot i sempre (que mai és tot i sempre), el xicon amic meu d’aquell temps va començar la mili a Bétera. Va tindre sort al sorteig. A la setmana va vindre a buscar-me per tal que li tramités els papers de l’objecció eixa. No suportava allò. No sé si vaig sentir en l’ànima haver-li de dir que ara ja no podia ser, ell ja havia triat.
Explicant-vos aquest flash mental meu mentre escoltava les primeres paraules de dimecres a la tarda d’aquests dos polítics, crec que he arribat, com vosaltres, a una relació clara: són uns objectors de consciència de partit. I més encara: Rufián està demostrant ser el descobridor de la magnitud de la tragèdia que tenim tots a tocar, davant dels nassos, i que ens empastifarà la cara. No tenia voluntat d’objectar, segurament, però la realitat de la vida i dels partits polítics ho requereix. I la resta de l’analogia us la deixe a les vostres mans i a les vostres ments.
Sols una altra pista: en aquella època dels anys noranta del segle passat hi havia un lema antimilitarista que deia així: on acaba la lògica comença l’exèrcit. Espere que els partits polítics no siguen ara els exèrcits de les quintes, les lleves i els cupos.
