El diccionari de la Real Academia Española, aquest és el nom i no un altre, que limpia, fija y da esplendor al castellà, defineix yelmo com una “peça de l’armadura antiga que resguardava el cap i el rostre”. Elm, en diem en valencià. N’hem vist molts, de models diferents, en pel·lícules ambientades en l’edat mitjana.
Potser sobta anomenar una cadena de sales d’exhibició d’un element de la modernitat com és el cinema amb un mecanisme protector dels cavallers medievals. Tanmateix, vist el nou cas de discriminació lingüística que ha protagonitzat el gerent d’una seu valenciana d’aquesta empresa, igual no estranya tant un nom així. Podrien perfectament, en lloc de Yelmo, tenir el nom de Pedrusco cines o Guiñapo films.
O Cines del Odio. Seria potser el títol més exacte. Perquè odien el valencià o, cosa que és el mateix, odien i, per tant, menystenen i menyspreen, a les persones que l’usen. Odiar una llengua o un gènere o una classe social o una orientació sexual és odiar a un col·lectiu de persones per una condició que es detesta des d’una posició de pretesa superioritat cultural. Ells se senten millors i ho fan saber.
Ho ha expressat molt clar Moisès Vizcaíno en el seu article del 16 de febrer en el Diari La Veu: “Què haguera passat si haguera sigut un turoperador que oferia una experiència a turistes i ho haguera demanat en alemany? Haguera traduït el missatge o buscat un company que l’ajudara”. En efecte, disposen de més drets els qui s’expressen en una llengua no oficial que els qui ho fem en valencià, oficial si més no als territoris del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i, per descomptat, Andorra. A la resta del domini lingüístic, com és conegut, ya tal.
Què haguera passat, afig jo, amb un molt improbable cas d’una empresa que haguera exigit a un usuari no escriure en castellà, tot al·legant que no l’entenia? Com hauria sigut la reacció política, social i fins i tot econòmica? Quants polítics d’àmbit estatal haurien blasmat contra aquesta discriminació injustificable? Quantes entitats haurien recorregut als tribunals, amb sentències que acabarien en condemnes exemplars davant d’aquest atac contra els castellanoparlants? Quantes empreses haurien anunciat que deixaven d’anunciar-se per a no veure’s embrutades per aquesta felonía?
Però, contra una valencianoparlant, un gerent furtamantes se sent segur. Té un país darrere. Negar els drets proclamats en lleis no tindrà conseqüències negatives per a ell. No el faran al carrer. Probablement, ni li obriran un expedient tan sols. Com que és valencianòfob (si no, és obvi que no hauria reaccionat així) i té a l’abast humiliar, ho fa. Així de senzill. Podrà fer el fatxenda una vegada i una altra.
Al Regne d’Espanya molts drets no estan garantits. Fa unes setmanes, sense anar més lluny, escrivia sobre el dret constitucional a l’habitatge i com els poders públics se’l passaven, ja em perdonareu, per l’entrecuix. Dura lex sed lex? No a Espanya. A aquest tros d’Europa atapeït de corrupció i d’odi, algunes lleis es compleixen segons com. Sovint són paper mullat. Fins i tot Estatuts d’Autonomia, lleis orgàniques de l’estat.
La llei afirma que tenim dret a usar el valencià “oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions amb les instàncies públiques”. Però han buidat de sentit el concepte d’oficialitat, tot i que compartida al castellà, i l’han convertit en una sort de suboficialitat, una oficialitat precària, impotent, de pa sucat amb oli. El valencià no passa d’un patués, per a més d’un, un idioma rústic i prescindible.
Gràcies a aquest mitjà, a més, hem sabut que l’empresa ha rebut un generós finançament públic, si més no de quasi dos milions d’euros en ajudes públiques entre 2021 i 2025. Gràcies als impostos de molts valencianoparlants, doncs, discriminen la nostra gent i ho encobreixen amb paraules en aparença amables, però falses.
Tenint el cap cobert amb un elm poden creure que no se’ls nota la caspa. Però no és així. El supremacisme cultural se’ls veu d’una hora lluny. Yelmo Cines s’ha cobert de glòria. Per no dir d’una altra cosa més desagradable. Si la discriminació lingüística ha sigut inacceptable, la resposta posterior de l’empresa ha sigut decebedora. Propòsit d’esmena? Cap. Tengo a los valencianos por más muelles.
Per cert, ara que ha sigut una empresa la que ha actuat contra els drets d’una usuària, on està la solidaritat de l’esquerra espanyola? Ara també estem davant d’un conflicte entre un treballador i un client intransigent per demanar un café amb llet? Igualment que patim un capitalisme cañí, també hem de suportar una esquerra quilòmetre zero. Així mateix, què han dit d’aquesta discriminació contra el valencià els defensors del “valencià de poble”? Ells no sols accepten la subordinació de la nostra llengua la mar de content. Hi contribueixen activament. Aposten pel castellà de poble? No, veritat?
Ens enfrontem a una armadura rovellada contra el valencià, el mateix nacionalisme espanyol de sempre, tot i que intenta disfressar-se de lagarterana. Una llengua, una religió (cívica o incívica), una nació. Todo por la patria, incloses violacions de drets i de llibertats. Enfront de aquesta ideologia, i l’hostilitat d’una part important de l’administració central de l’estat, i ara els governs de la Generalitat, de les diputacions i de molts ajuntaments, hem de mostrar la nostra fermesa.
És imprescindible continuar fent servir el valencià, malgrat les dificultats, en tots els usos. Al capdavall, només n’hi ha un camí, la constància en l’exigència dels drets. O algú creu que la jornada laboral de quaranta hores s’aconseguí sense lluitar? I que aquesta conquesta obrera, novament amenaçada, es mantindrà sense lluita? Amb els drets lingüístics ocorre exactament igual. Sense fer-los front, no tindrem futur.
Una abraçada a la professora i a tota la comunitat educativa de l’IES Benicalap que ha denunciat el cas. No sé qui eres, ni qui sou. Però tens, teniu, la solidaritat i l’estima de molts. També la meua, per descomptat.
