Si la pressió popular no haguera paralitzat l’ocurrència tardofranquista d’urbanitzar el Saler, ara el parc natural de la Devesa no existiria i l’Albufera seria una gran bassa infecta i pestilent. Tot, per donar faena en un moment de crisi econòmica -eixa en fou l’excusa oficial.
A Picassent -sense cap excusa pal·liativa- es construirà un gran centre de dades, en una superfície que ara està ocupada per explotacions agrícoles en producció, i que cremarà recursos hídrics i energètics que no ens sobren.
En la mateixa línia temerària, l’Ajuntament de Xirivella acaba d’anunciar la construcció de 3.000 vivendes en la seua horta -ara desprotegida, amb l’excusa -aquesta, de traca- de la dana. Com si poblacions de trenta mil habitants -amb important risc hidrològic – no foren prou grans per a l’ambició urbanística dels seus consistoris.
En aquest context, Quart de Poblet no se’n queda arrere: ja està acabant de perpetrar el seu despropòsit del PAI de Faitanar -més milers de vivendes al sac i menys milers de metres de superfície d’absorció d’aigua, que ara correrà cap al riu (ja vorem qui se la queda: la Torre, Castellar, Forn d’Alcedo…?
I què dir de l’innecessari i perillós Parc Empresarial del Pont dels Cavalls que l’ajuntament socialista d’Aldaia està tramant contra la seguretat de tot un poble?
No es tracta només de reduir l’impacte de les barrancades -que, de segur, vullgues o no, vindran. Es tracta de preparar el territori i la gent que l’habita per a les futures catàstrofes -les naturals i les altres- que també vindran, com ara les pandèmies, els temporals extrems, les crisis econòmiques i alimentàries, la superpoblació, la contaminació ambiental, etc.
Es tracta de mirar un poc més enllà dels pròxims anys -electorals- i fixar la mirada i el propòsit a mitjà i llarg termini, per nosaltres i, sobretot, pels que vindran.
Els nostres pobles massificats, sense espais verds i zones naturals -com ara l’horta o les marjals- no podran ajudar a esmorteir l’impacte dels contratemps que vindran. Seran concentracions superpoblades, insalubres -sense aigua potable i amb restricció energètica-, insegures, vulnerables; en fi, d’una fragilitat extrema.
I, a més, tot estarà sustentat sobre una economia precària i inestable -turisme, logística i restauració-; sobre un sistema econòmic indefens davant els canvis profunds que s’acosten inexorablement -robotització, globalització, alienació, segregació social, laboral…
Ells, els amos dels diners, amb la complicitat de la ignorància o la mala fe dels governants mediocres, arribaran, extrauran, arrasaran i marxaran -com feu el colonialisme europeu arreu de món; res de nou, per tant.
A canvi, ens deixaran el seu virus letal amagat darrere d’un model de vida captivador i adobat amb la promesa d’un progrés econòmic i social il·limitat (vaja, el mateix que prometien els conqueridors als aborígens en el moment de l’arribada).
I el resultat serà el mateix: quatre grans empreses foranes, amb el seu discurs engrescador, hauran captivat l’opinió pública i ens dominaran a plaer. I, quan ja no servirem perquè el clima haja canviat, els nostres municipis siguen massa grans i despersonalitzats, quan les nostres ciutats siguen uns colomers inhabitables, perillosos i insans, ens abandonaran per marxar on puguen continuar explotant uns altres ignorants. I així, fins a l’esgotament definitiu dels recursos i els territoris.
Contra això: democràcia i participació. Com que ens juguem el futur, que parle el poble. I que parle encara que siga per a decidir com vol que l’exploten, l’humilien o, en la seua lucidesa extrema, com vol que l’exterminen.
Ara, ja vos ho dic jo que això no passarà, car d’on no n’hi ha …
