L’auge de l’extrema dreta i la deriva cada vegada més dura d’una part significativa del PP no són un accident ni una moda passatgera. Ni és tampoc una singularitat, sinó més aviat l’expressió local d’una realitat global esgarrifosa, a la qual cal fer front.
Els èxits electorals que estan facilitant a Vox els errors estratègics del PP, avançant comicis i copiant-li el discurs, són la resposta d’una part de la societat que se sent amenaçada i troba la seua resposta en eixe projecte polític. Podríem dir que Vox és la reacció. La pregunta que ens hem de fer és a què reacciona. I jo crec que no tant a una simple suma de sigles a l’esquerra, negociada a Madrid i pensada des de Madrid, ni als seus discursos que no són altra cosa que una lectura particular del sistema, com per una realitat molt més profunda: l’existència i la consolidació de partits territorials (especialment si són progressistes perquè representen un doble desafiament), amb vocació transformadora, amb capacitat real de governar, d’arrelar socialment i de qüestionar el relat d’una Espanya única, uniforme i centralitzada.
Des del valencianisme polític, fa massa temps que sentim, i amb massa freqüència en fem seguidisme, a qui pensa que la millor manera de fer front a Vox és articular grans plataformes estatals d’esquerres, capaces de competir electoralment el mateix terreny simbòlic. Però aturar el feixisme no és l’objectiu que ens hem de plantejar, sinó que ha de ser la conseqüència directa de la construcció nacional i social que el fan incompatible.
Els esforços per construir eixes eines, i elles mateixes, poden ser útils, però tenen un límit clar: juguen dins d’un marc que l’extrema dreta coneix bé i sap explotar. L’eix clàssic esquerra-dreta és un terreny familiar per a Vox i també per al PP, i saben com simplificar-lo, polaritzar-lo i convertir-ho tot en una batalla cultural permanent. I els està funcionant!
Allò que realment incomoda a estos actors no és tant una esquerra unida al voltant del Bernabeu, com unes esquerres que governen territoris. Organitzacions com Compromís, BNG, Esquerra, Bildu o la Chunta no som només opcions ideològiques: som expressions polítiques d’una realitat social, cultural i nacional diversa. Governem ajuntaments, parlaments i governs autonòmics, tenim militància, teixit associatiu i legitimitat democràtica arrelada, cadascú al seu país, al seu territori. No apareixem i desapareixem a cada cicle electoral.
Trobe que és ací on està la clau de volta. Quan un partit progressista territorial governa o cogoverna, demostra en la pràctica que hi ha alternatives al centralisme, que es pot gestionar el govern des de la proximitat i que la plurinacionalitat no és un desideràtum, sinó una realitat a organitzar democràticament. I hi ha partits que tenim la ferma voluntat de fer-ho. Això desmunta el relat de l’extrema dreta molt més que qualsevol eslògan, perquè ho podem fer amb fets i no només amb discursos.
Estos partits, estes realitats polítiques qüestionen directament un dels pilars ideològics de Vox: la idea d’una nació homogènia i jerarquia. Defensar la plurinacionalitat implica acceptar que a l’Estat hi conviuen diferents pobles amb drets polítics, llengües i identitats pròpies. Defensar el plurilingüisme efectiu vol dir garantir que estes llengües no són folklore, sinó instruments vius de ciutadania, d’administració i de cohesió social. I s’han de defensar desacomplexadament, com fan ells amb les seues idees i el seu idioma. Així es fa front al feixisme, movent la porteria, plantejant un joc diferent on la seua estratègia no ho té tan fàcil. Jugant a casa, no com a visitants.
Tot això sense renunciar a la solidaritat territorial, que en cap cas pot ser imposició o càstig. Ha de ser un pacte lliure entre territoris que es reconeixen com a iguals. L’Espanya centrípeta, jacobina i controladora, la que recapta amb voracitat i reparteix amb demora, mandra i injustícia, no funciona. Una Espanya plurinacional només pot funcionar des del reconeixement mutu i des de mecanismes justos de redistribució, i som els partits territorials progressistes, com és el cas de Compromís, qui tenim més credibilitat per defensar esta idea perquè no neguem el conflicte, sinó que el gestionem políticament.
Per això, dreta i extrema dreta reaccionen amb tanta virulència davant estos projectes: judicialització, alarmisme, discursos de traïció o d’anti-Espanya. No és casual. El que està en joc no és només qui governa, sinó com s’entén l’Estat i qui té dret a definir-lo.
Si l’objectiu és frenar Vox i la seua agenda autoritària, la resposta no pot limitar-se a sumar vots en clau estatal. Davant l’ofensiva reaccionària, no n’hi ha prou amb resistir: cal construir. Construir poder polític des dels territoris, amb governs útils, arrelats i valents; construir un relat que no demane permís per existir; construir una alternativa que faça del reconeixement, la diversitat i la justícia social una força compartida. L’extrema dreta avança quan l’Estat s’imposa; retrocedeix quan els pobles governen. I és ací, en la consolidació d’un projecte progressista territorial, plurinacional i solidari, on es juga de veritat el futur democràtic. Eixe ha de ser el paper de Compromís.
