Òbviament, els temps de la “verdureria” han passat. Em referisc al nom. En el passat profund axí coneixíem el lloc on s’expenia tota mena de verdura o fruita. Però va aplegar un temps, el de la modernor, quan encara no havia acabat el segle anterior, en què el nom de “verdureria” semblava antic, cantava, i alguns optaren, entre d’altres noms, per “Frutàlia”, més en consonància amb els temps del moment. Això d’”agiornar-se”, de posar-se al dia, és moneda corrent. Sempre s’ha fet. Hem de recordar que les paraules envelleixen i van substituint-se; així ho veiem, per exemple, en: ”comú, excusat, retrete, vàter, toilet, lavabo, bany”… Què li farem!
Hui, passejant, m’he topat amb un cartell que ha atret la meua mirada primer, després la meua curiositat: “Galaxy Bite”. Darrere els cristalls de la botiga apareixien muntonades de basquets acaramullats de fruita de tots els colors, i més enllà lluïa el verd de lletugues, penques, cols…, que són pura fibra, tenen poques calories i ajuden el trànsit gastrointestinal, i, al costat, contrastava el color més difuminat de pebreres, xirivies o tomaques…, “Galaxy Bite”. Benvingut el nou nom. Haurem d’aprendre llengües. Ara, quasi tot en anglés diuen que atrau quantitat, o siga, tal com diria el nostre insigne alcoià Camilo Sesto: “mola”. És la modernor de les modernors. De tal forma que, ja fa algun temps, pertot arreu anem trobant mostres tals, com “Car wash, outlet, burger, merchandising, real state building, mountain bike store”… I la vida continua; què li farem!
És que “Una persona que sap dos idiomes val per dos persones”, diu la tradició paremiològica. I miren com algunes botigues ja s’afanyen a posar els seus consells en llengua original “An apple a day keeps the doctor away”, o “Don’t bite off more than you can chew“, esta última frase més dificileta, però que ve com anell al dit. I ja sabem que”Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”, es va arrear l’emèrit Juan Carlos, bon desconeixedor de la història lingüística d’este país…, tot i que el senyor Aznar “hablaba catalán en la intimidad”. I si Franco alçara el cap ens recordaria aquella llei de “21 de maig de 1938, BOE nº 582 de 26/5, en que se prohíbe el uso de cualquier idioma que no sea el español «en los títulos, razones sociales, Estatutos o Reglamentos» y en las «asambleas y Juntas» de las entidades”: nyas, coca!
Clar!, les lletugues i carxofes no saben de pugnes i lluites lingüístiques, això són coses de polítics interessats, qui, sense adonar-se’n, arrosseguen les societats a pugnes i lluites estèrils, per acabar tots en la desil·lusió i desànim social. I una societat desmoralitzada i desarmada és fàcilment dominada o manipulada. Què li farem!
Ja posats en la qüestió, sabem que les fruites i verdures no entren en disputes, però sí en barreges de noms. Fixen-se: en algun lloc, com Elx, diuen “encarnella”, en altres, com Oriola, “alcacil”, però a Sueca o a Benicarló o a Campanar en diuen “carxofa”, la qual eleven a la categoria d’ingredient de la “paella”, com és el cas de Sueca, o li dediquen fastos, celebracions i Festa, com és el cas de Benicarló, Campanar, o de la cosmopolita Benidorm (amb la “Penjà i Cremà de la Carxofa, més partida de pilota a Raspall, més…). Fixen-se que hem posat d’exemple localitats del litoral, perquè la carxofa, que, ja hem dit, no sap de pugnes lingüístiques, sí que sap de terrenys, i demanda terres salnitroses, a prop de la mar…
“Visca la carxofa!”, i més ara en plena temporada, en diran alguns, que ja estan buscant en el diccionari el seu nom en anglés, per si, tal com deia Camilo Sesto, mola més: “artichoke”. I algunes botigues ja s’afanyen a la modernor: “Artichoke forever!… Què li farem!
