—¡Válame Dios—dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.
Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes.
Des de fa una vintena d’anys, encara que amb llargues intermitències, he assistit a les sessions d’un club de lectura entranyable. L’últim dissabte de cada mes, després del cafè de mitja vesprada, comentem el llibre que algú del grup havia recomanat el mes anterior i quan la reunió va tocant a la fi, s’exposen les propostes del llibre següent, que també es tria per consens. Les lectures són d’allò més heterogènies: potser algú ha fet un meravellós descobriment d’un autor japonès; una altra ha trobat una autora de realisme màgic comparable amb Màrquez; altres pensen que caldria rellegir amb ulls actuals aquell autor rus oblidat, o també està el company de l’esquerre, que proposa una lectura de la qual assegura que ens canviarà la mirada sobre la soledat…
Tanmateix, tot i la diversitat de criteri que tenim en escollir obres, ha arribat un moment que ens costa trobar cap llibre actual escrit en català apte d’una crítica literària en el nostre club. I em centre en la literatura catalana perquè és la nostra, però em sembla que el problema de la manca de literatura és global en totes les cultures, si més no, occidentals.
Aquest motiu, les poques opcions de poder trobar literatura actual occidental, m’ha dut a realitzar una demanda als responsables de cultura de les institucions públiques. Però, en primer lloc, hauré d’ampliar allò que he diferenciat al títol: la poca relació que hi ha entre els llibres i la literatura.
El terme llibres l’utilitze perfer referència a l’anomenat mercat literari actual. Aquestes publicacions de moda són esperonades contínuament amb premis que les mateixes grans editorials convoquen i amb guardons municipals que creixen com bolets per reconèixer nous autors i imprimir milers de llibres amb el nom del poble. Per a qualsevol que vulga escriure qualsevol cosa, és l’eina perfecta, ja que el premi comporta la publicació de l’obra premiada, la promoció i la distribució.
Fins ací, no sembla que hi haja cap problema. Però si la cultura i l’art són gestionats per empreses privades a la recerca de benefici econòmic, els que ixen perdent sempre seran la cultura i l’art, en aquest cas la literatura. I m’explique: per tal de vendre més llibres, les editorials triaran publicar llibres que, en primer lloc, tinguen per autor algun personatge ja conegut socialment (periodistes, tertulians, youtubers, presentadors…) i, en segon lloc, han de ser llibres o totxos de gèneres que tinguen una història o trama fàcil, com poden ser el policial, el romàntic, o l’històric, o millor encara si són una barreja dels tres. Aquesta trama ha d’explicar-se amb un ordre cronològic lineal, un llenguatge fàcil i uns personatges tipus. Aquests tipus de llibres no contenen literatura, són això: llibres.
Amb el mot literatura o obra literària faig referència als llibres que inclouen polsim i mig de revolta, una cullerada sopera de creació i un bon grapat de passió en les seues pàgines.
Segurament és problema meu, però necessite dir les coses pel seu nom. I ara, clar i català, no tinc nom per diferenciar un qualsevol llibre escrit per consumir, entretenir, instruir i -quan passe de moda- destruir i fer pasta de paper, d’un llibre que inclou l’emoció d’una obra literària i que perdurarà en el temps i en les ments.
Posem-nos en situació: entrem a una llibreria amb l’esperança de trobar alguna obra literària d’algun autor actual, sense limitar-nos a una llengua o cultura concreta. Comencem amb una visió general dels muntonets de novetats, un poc tapats rere les muntonades d’exemplars dels darrers premis literaris. De repent ens ve un pensament: el fet de trobar sols els darrers premis o guardons a la venda, i no els dels anys anteriors, ja ens pot indicar la poca consistència d’aquell llibre que ha omplert prestatgeries, ha fet anuncis a la televisió, s’ha analitzat en desenes de tertúlies públiques i que ara s’elimina de la venda per sempre més. Continuem el passeig bibliòfil i de cop se’ns ocorre que seria bo que algú s’inventara alguna fórmula per diferenciar amb els sentits de la vista, del tacte o de l’olfacte, les obres que ens aporten algun moviment de consciència, aquelles que ens atrapen pel seu gust especial o que siguen posseïdores d’un to que ens enerve i ens òmpliga el pit de revolució. Però no, personalment no sé distingir quins de tots aquells llibres contenen literatura. No els trobe o n’hi ha? Clar que n’hi ha d’haver, però per què no estan ací? Ningú els ha publicat? Les obres literàries de hui en dia dormen als calaixos d’autors i d’editors? És bona literatura? Tan bona que és impublicable? No té bastants lectors? No donaria bastants beneficis?
Els textos literaris no són només productes d’entreteniment o instruments pedagògics, a més formen part d’un procés de creació que expressa un profund coneixement i una comprensió del món humà. Allò que no és un producte de masses, a quina empresa privada li interessa publicar-ho? I potser que d’ací cent anys eixes obres tindran un reconeixement, i de segur que al llarg dels segles la seua vàlua romandrà, més enllà del que ara dura un piscolabis de presentació d’un llibre, del que dura una emocionant nit de lliurament de premis o d’un dia de glòria per Sant Jordi. Malauradament, les editorials del present no volen – perquè no pense ni vull pensar que no sàpien – descobrir-nos-els. Ara no els hi convé, tot i que sí que hi ha un públic lector anhelant-les, sembla que no és un públic nombrós.
Estilísticament podem reconèixer una obra literària per la utilització d’un registre lingüístic propi: el llenguatge literari. Aquest llenguatge es caracteritza per ser artificial i perseguir una fi estètica. No és natural ni pràctic, ni funcional ni informatiu. Es manifesta amb la utilització de figures retòriques, la construcció del ritme i els canvis en la sintaxi i en la semàntica. Aquests ingredients literaris utilitzats en una obra produeixen l’efecte desitjat quan el lector exclama que li ha agradat el llibre, sense saber com ni per què.
Arribats a aquest punt, si acceptem que les editorials publiquen mesurant la quantitat per sobre de la qualitat, és el moment de reclamar una edició de caràcter públic que establisca com a prioritari el criteri de qualitat de les obres literàries per tal de publicar-les. D’aquesta manera podríem tindre el goig de llegir les obres posseïdores de qualitat literària que s’escriuen ara i es donen a conèixer els autors actuals que les creen, a més de deixar-les en herència a generacions futures. No és poc el que ens estem jugant, o del que ens estan privant.
Una obra és literària si té la capacitat de provocar una resposta emocional i intel·lectual complexa, i quan resisteix el pas del temps diem que estem davant d’un clàssic. Un text literari és aquell que no només entreté, sinó que també interroga, desafia i transforma la percepció del lector. Per a Umberto Eco, els textos literaris no són transparents ni immediats, són complexos, rics en significats i oberts a múltiples interpretacions. La literatura no transmet un missatge únic i clar, sinó ambigu i polisèmic. Però la literatura es pot explicar, es pot aprendre a gaudir, i si t’atrapa serà el que conformarà l’esperit crític que tant es demana que tinga la societat actual.
L’obra escrita, per poder anomenar-la literària, ha de ser subversiva, en el sentit que resisteix els estereotips, les convencions i la banalitat cultural. Defensava Joan Fuster que la literatura és un instrument per pensar i per interrogar el món, no només en un espai per l’oci o l’espectacle. La literatura ha de costar de llegir, com tot allò que val la pena, necessita un esforç, necessita el treball del lector per trobar la seua interpretació. La literatura ha de ser capaç d’interpel·lar el lector i de provocar una reacció crítica, no només estètica.
I encara més, i potser aquest és el punt més perillós per als sistemes polítics autocràtics, la literatura ha de ser desafiant, emocionalment complexa (heterodoxa) i capaç d’influir en la cultura i en la societat de manera significativa.
En fi, sabem que vivim en una societat inserida en el mètode capitalista on -a partir del treball, el consum i l’oci- s’ha dissenyat un públic massiu que retroalimenta la roda consumista: la creació d’un gust concret i l’oferta adequada per cobrir-lo. Més vell que el pa i circ. En cap cas aquest sistema té interés en crear un esperit crític en les persones, ja que podrien rebel·lar-se i enderrocar-lo. Per aquest motiu, la literatura queda eliminada socialment, no li interessa a les editorials privades, ja que comporta un perill.
És necessària una editorial pública que abastisca el mercat literari. De segur que no representaria cap competència empresarial. Els lectors de literatura no són fàcilment influenciables per portades boniques amb faixes grandiloqüents ni papers estucats, que atrapen glamuroses mirades. Amb paper grogós i lletra de mesura petita ens conformem. Però, si deixem que rode la mola, prompte no tindrem ni unes poques engrunes literàries per omplir-nos el pap.
