El cantant Julio Iglesias ha sigut notícia per la denúncia de dos extreballadores en alguna de les mansions propietat d’este, en les Bahames i en la República Dominicana, per abusos sexuals. Després, també ha sigut notícia que eixa denúncia ha sigut arxivada, és a dir, desestimada, perquè la Fiscalia de l’Audiència Nacional considera que la justícia espanyola no té competència en eixos casos, ja que les denunciants no tenen esta nacionalitat i el fet no s’ha produït a Espanya. El cantant referit sí que la té, encara que, a pesar de sentir-se un gran espanyol, a efectes fiscals, de pagament d’impostos no és contribuent de la hisenda espanyola, per no residir ací. És la pàtria en la cartera.
El fet de tindre Julio Iglesias la residència fora de l’Estat espanyol també ha sigut un dels motius de desestimar la Fiscalia de l’Audiència Nacional la referida denúncia, per l’escassa vinculació del denunciat amb la seua pàtria, que, segurament, dirà ell. És a dir, la fugida de la hisenda hispana li ha servit per a no pagar impostos, ací i ara, com a un dels motius per a no ser investigat judicialment per les acusacions referides. Ja té pelendengues la cosa. La no imputació pareix que ha obrat com un premi per la seua fugida fiscal d’Espanya. Quina gràcia. Però la “incompetència” adduïda per la Fiscalia de l’Audiència no és absolució ni declaració d’innocència. Com que les denunciants poden emprendre recursos o denunciar en els llocs a on diuen que es produïren els fets denunciats ací, ja vorem com queda este assumpte.
Però amb independència que eixos fets denunciats siguen investigats i verificats o no, el ben cert és que a molta gent, incloent-hi determinats mitjans de comunicació, no els/ens ha sorprés eixes acusacions. Les imatges que apareixen en els mitjans, besant i morrejant públicament entrevistadores, artistes o xiques diverses, des de la seua talaia de poder crematístic i des del seu supremacisme mascliste de matxoman, ja indica com és el personatge. Però eixes actituds i comportaments no són d’ara ni de fa quatre anys, sinó que són des que està en el cim de la fama i de l’abundància dinerària i de béns de tota índole.
Reconec que este personatge m’agrada com canta i moltes de les seues cançons; no tant com Nino Bravo, Camilo Sesto o Serrat, ni com Ana Belén, Joaquín Sabina o Miguel Ríos, però m’agrada. Encara que moltes vegades m’ho calle davant de molts amics o coneguts pel rebuig que suscita el seu matxomanisme i el sentit i aire de superioritat que exhibix, cosa que, al costat de la seua fugida fiscal, per a molta gent debilita la possible admiració com a cantant.
Però sembla que no sols és un matxoman i un desertor fiscal, segons les informacions dels mitjans, sinó que, com a bon devot de la diferència de classes socials, és també un abusador laboral, almenys d’algunes de les dones de les faenes domèstiques que han treballat en les seues mansions, segons notícies periodístiques, sense contracte, moltes hores i poc de sou. Tot molt coherent amb el seu pensament ideològic, cultural i social, en cas que en tinga, perquè sentir-lo parlar de política o cultura fa anys feia vergonya aliena.
