Assistim, de nou, a l’aquelarre dels intel·lectuals dits progressistes espanyolistes. I, com les oronetes a la primavera, tornen els cants d’unitat quan noves eleccions estan a tocar. Eleccions espanyoles, òbviament, que són les que importen; les altres, les locals o les regionals, no els importen un borrall. I és tant així, que al PSOE no li importa cremar dirigent rere dirigent en successives campanyes electorals regionals, enfonsant cada vegada més el seu propi partit a les regions, en una campanya propagandística que té com a objectiu augmentar la por a la dreta entre el votant per guanyar les eleccions generals, les importants.
Ho vam haver de sofrir a València, amb permís del Sr. Saragossà (m’abstindré de posar-li l’accent cap a la dreta, que bastant estem d’inclinats ja), amb una candidatura de Podemos fantasmagòrica, i que va tenir el nombre de vots suficients per a fer governar a València un govern extremista. Ara, a Aragó crec que hi ha com 3 o 4 candidatures de l’esquerra a l’esquerra, o a Galícia, on ja es van presentar en mil bocins inútils per tal de no donar suport al BNG. A Extremadura senzillament no es van presentar, perquè no hi tenien ni estructura, i la safaretjada unitat era més fruit de la incapacitat que d’una confluència real. A Andalusia ja he perdut el compte de les diverses escissions. I així, sense cap mania, lliuren aquests unitaristes voluntariosos de l’esquerra espanyolista els governs municipals i regionals a l’extrema dreta; després, els colonitzats hem de patir personatges com la Catalá, el Mazón, l’Illa o la Prohens. Els càlculs de l’esquerra espanyola es fan sobre la base de la governabilitat de l’Estat i, si de pas ensorren les aspiracions nacionals de les nacions oprimides, els ix un “dos per u”.
Aquesta gent que ens empenta a debats que semblen lògics, com ara la unitat per fer front a l’extrema dreta, amaguen de fet les dues mentides sobre les quals es construeix un Estat fallit com l’espanyol: considerar el PSOE un partit progressista, i considerar Espanya com una nació. La unitat que reclamen, de fet, sols serveix per a apuntalar el nacionalisme espanyol i la impostura de mantenir encara viu com a actor de les esquerres el PSOE. I mentre criden a la unitat i ens acusen als nacionalistes de sectaris, consoliden el sistema polític espanyol tot afavorint el desenvolupament de les dues característiques que resulten de l’acció política espanyola: l’enorme augment de la diferència entre rics i pobres i la concentració de poder territorial a Madrid, tot creant un escenari que dia a dia és més semblant als països on governen elits despòtiques amb baixa o nul·la tradició democràtica.
I aquest esquema de suport permanent al PSOE i a la centralització de l’Estat és el que s’amaga darrere el debat de la unitat de l’esquerra espanyola. Ells no renunciaran a la seua pàtria, ni al seu tros del pastís, si aconsegueixen que el PSOE mane, i res els importarà si mentrimentres a la perifèria ens hem d’enfonsar amb governs incompetents i corruptes que malbaraten les molles que ens lliura Madrid. Sembla que el BNG ho ha entès molt bé, i que a Bildu li importa un rave tot això de l’esquerra espanyola; és, però, al conjunt dels Països Catalans on ens estem jugant si construïm el nostre país o construïm el país dels altres. De moment, aquest mena de col·laboració obscena amb el PSOE que practiquen ERC i Compromís, no ens està servint de res; si de cas, per desnacionalitzar el país, eixamplar l’escletxa social i empobrir el territori. Una dinàmica que ens du al fet que culturalment i econòmica siga inviable la independència: un objectiu “legítim” de tot bon espanyol, siga d’esquerres o de dretes.
Ho podem comprovar en la política migratòria (amb una pressió cultural espanyolitzant brutal) i negant-nos la possibilitat de gestionar els fluxos migratoris, en l’estructura radial i obsoleta dels transports, en la concentració d’empreses a Madrid, en les alternatives de creació d’eixos de desenvolupament arraconant l’eix mediterrani, en la transformació de l’estructura productiva, tot incentivant les empreses tecnològiques i d’R+D+I al centre i deixant la perifèria per al turisme, en l’educació cada vegada més empobrida en l’àmbit territorial català, que limita l’accés dels nostres estudiants a carreres científiques potents (fet, aquest, que ha estat recentment ressenyat). I aquests temes, que són realment les coses que hauria d’importar a la població, que són mancances que haurien de solucionar per resoldre allò que a la gent importa- com diuen els profetes de l’esquerra-, aquestes carències que depenen del finançament i l’estructura de decisió política, no entren en el debat. I així, ens empenten a un difús i confús debat sobre la unitat de l’esquerra per fer front a l’extrema dreta… a Espanya, perquè el fet que ens governen als ajuntaments o les generalitats ja passa i no els importa.
