Entro a la pàgina web de Vox i tot va com m’imaginava: a penes parlen de Donald Trump. La darrera vegada que van reivindicar el “lideratge de Donald Trump” va ser l’octubre de l’any passat. Fa quatre mesos. Què ha passat mentrestant? Trump no era per a Vox un referent més. Jo diria que, després de Franco, Trump era per als ideòlegs de Vox el principal referent mundial. És veritat que de vegades els de Vox han posat com a exemple a seguir al primer ministre d’Hongria Víktor Orbán, o que s’han fet fotografies i abraçades fraternals amb Javier Milei. Però Orbán i Milei, al cap i a la fi, per molt que inflen el pit, presideixen governs de països amb economies poc engrescadores i que no pinten res al món. En canvi, això de Trump, semblava una cosa especial. Més especial ara, en el segon mandat. En el primer mandat diríem que Trump va ser una versió aigualida d’ell mateix. No li deixaren fer tot el que volia fer. En canvi ara… Ara no para de signar decrets a tort i a dret, amb aquell retolador gros que sempre du a la mà. Decret contra els immigrats il·legals, contra les protestes universitàries, contra els funcionaris del govern federal… Mà dura. Aquest és el Trump que feia feliços als de Vox.
Hi havia com una solidaritat ultradretana internacional, pensaven ells. Des de Jair Bolsonaro a Giorgia Meloni, passant per Santiago Abascal, els ultradretans del món s’ajudarien. Per això no paraven de riure-li les gràcies a Trump. Quin home tan divertit! Quina desinhibició! Quina manera tan clara de dir les coses, sense complexos!
Els aranzels van ser un primer avís. Giorgia Meloni es pensava que a Itàlia no li tocaria pagar aranzels. Per què, si tenia un govern tan ultradretà com els d’Estats Units? No eren col·legues? Total: que els italians hagueren d’assumir que els seus productes pagarien els mateixos aranzels que els de la resta d’Estats de la Unió Europea: un quinze per cent.
El segon avís va ser el de Veneçuela. Els de Vox van saltar del llit d’alegria, quan s’assabentaren que els nord-americans havien raptat a Nicolás Maduro. Prou dictadura bolivariana! Visca el petroli i visca Emporio Armani! Amb el petroli, Trump no els defraudà. Reconegué sense hipocresia que tot el muntatge bèl·lic era pel control de les reserves de petroli de Veneçuela. Money is money. Ara bé: el que va fer amb Maria Corina Machado no s’ho esperaven de cap manera. Per què havia de posar-la en la presidència de Veneçuela a ella o a qualsevol altre graduat en la Universitat Catòlica de Caracas? Des del punt de vista de Trump tots els veneçolans s’assemblen.
I ara Groenlàndia. Els de Vox comencen a sospitar que Trump, en realitat, no té la mateixa ideologia que ells. Després de tants elogis, després d’anunciar que per fi els Estats Units i el món sencer anaven ben encarats, ara Trump els tracta com si foren un zero a l’esquerra. Giorgia Meloni com a negociadora d’aranzels: un zero a l’esquerra; Corina Machado com opositora al règim de Veneçuela: un altre zero a l’esquerra; Santiago Abascal inflant pit, un altre zero a l’esquerra.
Què dirà ara Vox? Que la invasió nord-americana de Groenlàndia no és tan mala idea, perquè pitjor seria una invasió xinesa?
