És depriment veure els comportaments d’alguns polítics i periodistes -a sou d’interessos obscurs- cobrint el poder mediàtic amb mentides, falsedats. També el menyspreu que està usant-se contra l’adversari polític. No dic res de l’agressió a les lleis internacionals establertes que el poderós «tio Sam» acaba de fer. La cosa no pinta gens bé. L’objectivitat històrica i el trellat, malgrat tot, anirà imposant-se i la manca de seny d’alguns personatges, més prompte que tard, aniran veient la llum. Espere.
Continuant amb la Memòria Democràtica, he d’insistir amb la tasca que han fet, i estan fent, els investigadors de la història que han recuperat una bona part de la memòria que a l’acabament del segle XX encara estava emboirada. Nous vents per a la Memòria Democràtica han bufat durant la quarta part de segle XXI que hem esgotat. Una memòria que cada dia més va quedant descoberta per especialistes historiadors que treballen amb dignitat i de manera professional. Escorcolladors compulsius d’arxius que començaren a descobrir veritats sobre la República i el franquisme quan molts dels arxius estaven encara tímidament semitancats. Des de principis de segle XXI, els arxius -de fora i de dins- van anar desclassificant-se. Hui, historiogràficament, quasi tot ha quedat resolt. Dic resolt perquè les exhaustives investigacions han arribat a punts de lluminositat tan inqüestionable, que pot dir-se que el nucli fonamental d’aquella desmemòria ja estan publicats i rigorosament demostrats. Això sí, la història sempre és revisable i segur que encara apareixeran algunes coses complementàries que no afecten l’esquema vertebral històric més important del segle XX.
Ara, solament falta que la societat entenga que veritat no n’hi ha més que una i, a més, és independent de qualsevol ideologia política. Tot ha quedat escrit i publicat per a tots i totes que vulguen conèixer-la. Per descomptat, ningú ha de renunciar a la seua opció política per admetre el que ha sigut la història, encara que s’han vist errors que no agraden. Les democràcies europees, que es van iniciar el 1945, van admetre i assumir eixos errors sense caure’ls cap anell. Simplement, ho van fer amb seny i per una sana convicció democràtica; el sistema polític menys dolent conegut. A més, també és de sentit comú posar-nos de part dels més vulnerables, dels que més necessiten la correcció de desigualtats. Sembla que finalment el nostre emboirat passat ha quedat clar després de quaranta anys de franquisme i quaranta més de mirar cap a un altre costat. Ha estat molt difícil, però amb el que sabem ara podem donar-nos per satisfets.
Per tant, crec que ara mateix hem arribat a un punt d’inflexió memorialista. A més a més, en aquestes darreres festes de finals i principi d’any, s’ha afegit un valuós testimoni audiovisual recuperat d’arxius, especialment dels Estats Units d’Amèrica. Vídeos que van estar filmats i comentats en plena guerra d’Espanya per càmeres i reporters internacionals, amb una qualitat d’imatges extraordinària, com aquest.
El reportatge comença el Primer de Maig de 1936 a Madrid, amb una gran manifestació del dia internacional del treball, quan feia tres mesos que el Front Popular havia guanyat les eleccions. L’entusiasme és palpable amb escenes inèdites que mai jo havia vist abans d’aquest reportatge. Són unes sorprenents seqüències en què apareixen multitud de persones anònimes que podem veure dels dos bàndols, també persones històriques entre les quals podem reconèixer Largo Caballero, Dolores Ibárruri «la Pasionaria», Lluís Companys, Victoria Kent, el general Franco, etc. Podrem veure impresionants escenes de dones i homes desfilant amb el puny en alt, o la mà alçada, segons el bàndol al qual pertanyen.
D’ací es trasllada a unes impressionants imatges de Gernika, en què apareixen els enderrocs del mateix dia 27 d’abril de 1937. Un dia després que l’alemanya «legió Còndor» va deixar caure una garbera de tones de bombes. El reporter britànic George Steer i molts altres periodistes internacionals, van poder deixar constància escrita i audiovisual de la tragèdia. Els diaris d’Amèrica i Europa publicaren diferents articles i fotografies, però l’article de Steer sembla que va tindre molt de ressò i pareix ser el que més ha destacat en la història. El mateix reportatge que inspirà Picasso per fer el monumental quadre de Gernika. Tot seguit, justament el dia 28 d’abril, dos dies després d’haver arrasat el poble l’aviació alemanya, va ser ocupat el poble per l’exèrcit del general Franco, que no parava de guanyar territori. Per cert, ho feia sense massa pressa, cosa que no s’entén molt bé, perquè el franquisme tenia guanyada la guerra -i ho sabia- des del mateix any que va començar. Alguns historiadors afirmen que la tàctica de Franco era no solament guanyar territori, sinó, al mateix temps, netejar de republicans els llocs de la nova Espanya que l’exèrcit ocupava.
El nou reportatge que he conegut fa unes setmanes és impressionat i, les entitats memorialistes, junt amb l’administració pública partidària de la Memòria Democràtica estem d’enhorabona. És com el punt final que han deixat rigorosament escrit els historiadors els darrers 25 anys. Mai havia vist un reportatge d’eixa època, d’eixa qualitat i d’eixe moment històric que ara circula lliurement per les xarxes.
La veritat és que, malgrat els vents que bufen, bona part de la societat espanyola agafarà aquest vídeo amb goig, és la gota que fa sobreeixir el got. És una peça que fa més receptiva l’assignatura que tenim pendent de conèixer els gojos i violències del segle XX. Una època que s’ha volgut passar de puntelletes i que hui hi ha materials rigorosament i tècnicament fiables que han penjat els historiadors a les xarxes socials. S’ha completat un nombrós material historiogràfic per poder enfrontar-nos amb aquell passat que tinguérem d’una República capdavantera que va lluitar contra el feixisme. Un enfrontament amb el passat que tots els estats europeus van fer a partir del 1945 i que nosaltres no vam poder fer fins al 1975, a la mort del dictador. A més, es va fer amb molta desigualtat de forces i dominats per l’aparell franquista que va quedar. A més a més, amb una monarquia imposada i amb una dreta que no era la que s’havia format a Europa -com he dit- en acabar la Gran Guerra. Eixa dreta que reclama Gabriel Rufián i que dissortadament ací no la tenim encara.
Aquell fet de 30 anys que vam patir amb el franquisme, quan les dictadures feixistes havien desaparegut, és el que ens ha fet més difícil saber valorar les llibertats i la democràcia. Però vull ser optimista i creure’m de debò que hui tenim a les nostres xarxes tot el material rigorós i didàctic que necessitem per estudiar el passat amb criteri. Solament cal buscar-lo i saber triar.
