D’un temps ençà, sembla com si hagueren obert la granja de cadells eixelebrats i clonats, per tal que escampen a les xarxes la idea que els seus avis cobren una pensió massa alta, més que alguns joves que comencen a treballar. Estes cotorretes de repetició semblen ignorar que els seus avis també tenien sous injustament insuficients durant anys, i que la pensió és el resultat d’anys d’esforços i aportacions econòmiques al sistema. Semblen ignorar també, que si hui tenim vacances pagades o jornades (encara) de quaranta hores setmanals, és gràcies a la lluita i reivindicació de les generacions ara jubilades, i de les quals ells es beneficien. I semblen obviar, per fi, que d’eixes pensions ixen amb massa freqüència ajudes perquè ells hagen pogut tindre extraescolars, o pagar la quota de gim-bro, perquè amb els sous dels pares no hi arribaven.
No ha estat casual esta estampida. Ha estat organitzada i dirigida, per crear una sopa primigènia, de la qual han emergit en les tertúlies uns protozous que s’han fet anomenar «motxilla austríaca» i que, cap sorpresa, patrocina Vox, tal com abans ho va fer FAES, el lloc on diuen que els del PP pensen.
Per als que els coste de creure que el PP pensa en la intimitat, i els que no creguen que Vox ho fa enlloc, els explicaré succintament això de la «motxilla austríaca». Bàsicament, és un sistema de compensació per acomiadament basat en un compte individual de capitalització: cada mes l’empresa ingressa un percentatge del salari en un fons a nom del treballador, i el treballador si pot o vol també hi pot anar fent ingressos. Este fons està a disposició del treballador, i el pot utilitzar si és acomiadat (ja no hi ha indemnització per comiat), canvia de feina o es jubila.
Els qui ho defensen diuen que pot afavorir la mobilitat laboral dels assalariats, perquè molts treballadors no gosen canviar d’empresa per por a perdre l’antiguitat, en base a la qual es calculen actualment les indemnitzacions per comiat. Evita, diuen, quedar-te sense res si l’empresa està arruïnada, la veritat és que el que realment evita és haver d’acudir al farragós FOGASA. I no amaguen que per a l’empresa és més còmode que el cost d’acomiadament es vaja repartint al llarg del temps amb aportacions mensuals, que no en un únic pagament quan hi ha acomiadaments.
El que ja no expliquen els partidaris són els desavantatges evidents. D’entrada un augment immediat de costos laborals, perquè les empreses han de fer aportacions d’un percentatge addicional del salari (a Àustria l’1,53% del brut) per cada treballador, que se suma a les cotitzacions existents. Això per una economia com la valenciana o l’espanyola amb un gran pes de xicotetes i mitjanes empreses és un problema seriós, que ja sabem que acabaria demanant compensacions en altres àmbits (salarial, contractació, etc.) per reduir la nova càrrega. Per no parlar dels problemes de la transició entre els dos sistemes, que poden generar dobles costos (mantenir indemnitzacions altes i, alhora, finançar la motxilla) cosa que exigiria un elevat finançament públic durant anys de transició, i que un bon grapat d’estudis considera econòmicament inassumible.
Darrere d’això hi ha el de sempre. Desactivar drets socials i fer que les empreses amigues guanyen diners. Perquè estos fons de què parlem, es gestionen per entitats financeres, i per molt que en la teoria estiga garantit com a poc el capital aportat, la rendibilitat depén dels mercats i de la gestió. I ja sabem com se les gasten els bancs amb els clients menys il·lustres.
En tot cas, estos propagadors de la fe, i pensadors de cap de setmana, farien bé d’interessar-se pels resultats efectius de la mesura que proposen. A Àustria s’ha vist que l’impacte real sobre la millora del sistema de pensions és modest, perquè molta gent rescata el fons quuan és acomiadada i no n’acumula fins a la jubilació. És el resultat de la desprotecció social. No n’hi ha sorpreses.
Jo gose proposar a esta munió de gent que estan més obnubilades amb Àustria que aquell nefast caporal de bigot ridícul i brotxa grossa, que en alguns casos tenen com a guia espiritual, que es fixen en la capital.
Viena. Que s’obliden de la motxilla i pensen en la casa. En el model vienés d’habitatge públic, conegut com a “Wiener Wohnen”, un sistema pioner que garanteix habitatge assequible per a la majoria de la població, evitant l’especulació immobiliària i promovent la diversitat social. Actualment, al voltant del 60% dels vienesos viuen en habitatges públics o subvencionats, amb l’ajuntament controlant directament 220.000 vivendes municipals i afegint-ne 200.000 més via cooperatives de benefici limitat.
Són lloguers d’entre 300 i 750 euros per 95 m² de mitjana, a disposició de tothom que guanye fins a 3.200 euros nets mensuals per persona. Habitatges dispersos per tota la ciutat, incloent zones cèntriques, algunes amb piscines o jardins comunitaris, per fomentar la convivència i evitar guetos. No es venen al mercat privat, i els llogaters poden romandre-hi indefinidament.
Posats a mirar Àustria, mirem on toca.
