Probablement l’antiimperialisme no és patrimoni exclusiu de les esquerres, per molt que aquestes sempre n’han fet bandera. En determinats contextos també algunes forces moderades que solem identificar amb la dreta han hagut d’alçar-la. Trump i el sistema que representa tan histriònicament i perillosa ha despullat –en encertada metàfora de Gil-Manuel Hernández i Martí– l’imperi més poderós de la terra, el nord-americà, fins a mostrar les vergonyes del que és en essència el capitalisme, un moviment agressiu, sovint assassí, de control, expansió i explotació de recursos naturals i de mà d’obra, millor com més barata.
Alguns analistes hi veuen tots els símptomes de la decadència, si el que abans s’aconseguia amb un senzill tancar i obrir d’ulls i moltes maniobres en l’obscuritat avui necessita l’espectacle i la mobilització d’ingents recursos i les guàrdies pretorianes de l’imperi. El segrest de Maduro, les amenaces d’invasió de Groenlàndia, el menyspreu alterós de la legalitat internacional i la traïció als compromisos signats amb els aliats europeus i de l’OTAN són mostres evidents que el context i les regles de joc internacional, i per tant de la guerra més o menys velada entre els imperis, han entrat en una nova fase de conseqüències imprevisiibles que no conviden gens a l’optimisme.
Extremant les seues tendències genocides, els dos imperialismes més bel·licosos, el rus i el ianqui –el xinès ha optat de moment, almenys de portes enfora, per estratègies més discretes i potser més eficaces d’expansió–, estan fent miques dècades de construcció del dret internacional i tots els esforços per preservar una pau sempre tan fràgil amb les mínimes constants vitals per a la supervivència humana. La naturalesa insaciable del capital s’adreça compulsivament al futur perquè menysprea la vida en l’arrel més fonda i necessària del present. I com totes les religions, en el fons només pot oferir fum. El seu regne no sols no és d’aquest món sinó que l’avarícia psicopàtica en què es funda desemboca en el pur nihilisme i destrueix qualsevol possibilitat de regne habitable ací a la terra. Per això és que, perseguint una ètica situada a les antípodes d’aquesta fàbrica de mort i infelicitat, en la lluita per la justícia i la igualtat universals els pobles són antiimperialistes per naturalesa i necessitat.
Com que el món fins a l’ensorrament de l’URSS descansava en l’equilibri inestable de les dues potències que se’l repartien, les velles esquerres, fugint del foc de l’imperialisme per antonomàsia, el ianqui, queien en les brases dels hereus estalinistes. L’aplicació de la teoria del mal menor sempre és un frau. L’antiimperialisme de l’esquerra i dels pobles, doncs, ha de resituar-se en el nou context mentre encara s’agiten les banderes obsoletes dels embadalits pels miratges del que en el seu temps s’anomenà “socialisme real”. Mort i enterrat amb la gerontocràcia soviètica que el sostenia, aquest socialisme encara va tenir temps d’alletar un monstre com Putin que hauria d’haver fet caure les últimes il·lusions històriques d’aquells que s’aferraven a Fidel Castro quan ja teníem proves evidents del fracàs de Cuba (que sempre tenia el benefici del dubte gràcies al setge ferotge dels Estats Units). Chaves i Maduro són les últimes baules d’aquesta obsolescència ideològica que impedeix reformular l’antiimperialisme d’esquerres dels nostres dies, tan difícil com necessari.
Sí, és difícil oposar-se amb la mateixa força i les mateixes raons a l’imperialisme encara més bèstia dels USA de Trump i alhora a règims inviables i antidemocràtics com el de Veneçuela (una diàspora xifrada en vuit milions i mig dels seus ciutadans i milers de presos polítics no són cap broma). Com és difícil ser radicalment solidaris amb el poble de Palestina sense fer el joc a l’integrisme suïcida d’Hamas. La revolta que les darreres setmanes està reviscolant a Iran és la prova més sagnant als nostres dies que l’antiimperialisme internacional està lluny d’articular-se per ser una força útil al conjunt de la humanitat. Tot fa pensar que enmig de la falta d’alternatives, el dilema s’hi reduirà a haver d’optar una vegada més entre aiatol·lans i ianquis (i un nou Xa súbdit privilegiat de l’imperi en la recambra fregant-se les mans). No es tracta, ben entès, de practicar el funambulisme de l’equidistància sinó d’aspirar a la coherència ideològica i a la necessitat de resistència i esperança. Entre l’imperialisme de Trump, Putin i el més discret però implacable de la Xina (que té el dubtós mèrit d’haver conservat impol·luts els mecanismes, símbols i terminologia de control d’una dictadura de partit únic dirigida per la vella gerontocràcia maoista per construir el capitalisme d’estat més poderós del món) potser ha arribat el moment –dissipats els Grans Germans americà i soviètic en la boira del temps– que Europa, en solidaritat amb tots els pobles de la Terra, s’organitze i es pose al capdavant en la defensa dels drets democràtics, avui assetjats per velles i noves formes de feixisme. La fase més salvatge en què el capitalisme, visiblement despullat, es troba immers pot ser al capdavall un esperó i una oportunitat per avançar en les noves formes d’alliberament dels pobles i les persones.
